D'un viatge, una benedicció

No sé si és que Roma ja comporta que em miri les coses que en parlen d'una altra manera, doncs és ciutat que m'enamora, però de moment aquest poema és el que més m'ha agradat de la sèries del viatge. En destaco dues coses, primer el vers:
Infinites columnes giren al voltant,
d'on neix l'odi cap al nostre amor
De primeres no l'he agafat. he pensat que parlar d'odi era molt fort, però després ho he vist, enganxat amb els últims versos del poema... amor entre dos homes.... La primera part, la de Infinites columnes retrata Roma per si sola, on a cada cantonada que tombes apareix una columna i de cada dos edificis un té una bastida protegint-lo. Encara que pel meu gust en centres massa en el Vaticà i el que suposa, la forma en com expresses aquí l'amor recordat m'ha agradat força.

Biel.

Es fet un bonic poeme a traves d'aquests viatge, que li dona un romanticisme molt fi.
M'agradat molt com u es expressat.
Una abraçada.

Tens una forma curiosa de viatjar, a través de la poesia, viatges als sentiments i als llocs físics, que al hora evoquen reminiscències de dèus clàssics o de la múscia de Celentano.

Una estructura rítmica i ben portada que marca la lectura de forma afortunada i que permet fugir de les clássiques rimes tradicionals, i veure que com amb la poesia experimentes amb les paraules.

Puc endevinar que tu ets com jo, dels que apunten paraules amb una sonoritat especial en un paper simplement perquè t'agrada la paraula? Potser no... pero uses el llenguatge no sols per la imatge que crea, pel signigicat que empra si no per la sonoritat que té...
Primer coment... espero que tinguis molts... amb aquest anunci lluminós que t'ha possat la llibre segur... que si... jejejej

Una lluita constant és el que destil·len sempre els teus versos. No només els d'aquest poema. L'altre dia et vaig parlar de la foscor i el secret dels amants com a característica estilística de la teva obra. Avui apareix un concepte nou, i trencador alhora: la benedicció.

Em cal dir que d'entrada, m'ha sorprès aquesta necessitat de beneir-ho tot . De veritat.

Et beneeixo entre marbre polit. (...) Beneint carrerons, he buscat una ombra. (...) He beneït poder passejar amb tu. (...) quan beneint la teva ànima recordava

Fins aquí, el que el poeta pretén és beneir per tal d'agrair. Agraeix aquell paratge, del qual poden gaudir junts els amants. Agraeix la ciutat que els acull. Agraeix la companyia. Agraeix l'essència de la persona estimada. Tot són agraïments fruit de l'encís de viure un moment màgic. Però quan en realitat apareix el sentit d'aquesta paraula que m'ha sobtat, quan de veritat esbrinem el per què d'aquesta necessitat de beneir, és en la darrera vegada que s'utilitza:

L'amor entre homes no te benedicció,
però, igualment, l'he beneït.

És en aquest punt on comprenem que tanta "benedicció" no era gratuïta, que obeïa a la necessitat d'agrair, sí, però també jugava a fer una crítica ferotge contra un sistema demagògic que prohibeix l'Amor. L'Amor en majúscula, perquè tant se val entre qui sigui, si és amor.

I aquest posicionament de lluita contra aquells que no beneeixen l'amor entre homes ens trasllada de nou gairebé a l'inici del poema, on l'autor ja apuntava, encara lleument, aquest clam de llibertat: Infinites columnes giren al voltant / d'on neix l'odi vers el nostre amor. Imatge que després ens aclareix perquè no en quedi cap dubte: He recorregut la plaça de Sant Pere...

Un petó beneït,

LLIBRE