D'UN NAUFRAGI

He pres l'aixopluc del teu amor per
guarir-me de l'aigua freda de la tempesta,
en la teua barca vaig sentir l'embranzida
de la il·lusió, mes ens ha colpit la força
inexorable del naufragi...

Em reclama ara el crit ferotge dels gèlids
oceans, no vull -potser no puc- endreçar
els meus passos cap a la mar, mes el desdeny
els empenta amb força a les profunditats...

Amb les mans mullades he teixit aquest tauló
de mots, company de viatge enmig de l'eternitat.
Si el vent ens és favorable viatjarem en la nit
deixant enrere el cementiri dels bons records.

No vull a sobre el llast ensopidor de les paraules
mai pronunciades. Jo renegue de la teua
terra de falses esperances i farcisc el meu món
en la joia de l'instant.

Dels sentiments de recança en faig ara
un collar d'estels enllaçats, perquè de la seua llum
renasca la flama encesa que guie el meu pas...