Dóna'm la mà

T’estimo. Una petita paraula que significa tant... On està? l’he perdut... ja no la trobo. Ajuda'm a buscar-la, si m’ajudes la trobarem, ho sé. L’has amagat? No l’amaguis, mostra-me-la. Dóna’m la mà i et prometo que no la soltaré mai, t’ho demostraré, però dóna-me-la. T’estimo, t’estimo...
No plores perquè s’hagi acabat, somriu perquè ha passat. Ensenya’m a olvidar-me de pensar, que la il•lusió tan sols val quan la realitat l’acompanya, és així. I en aquest cas ella a fugit tota sola. Busca-la realitat, busca-la i acompanya-la a un món ple de limitacions. Tanca la porta per pujar el volum de la música i veuràs si la il•lusió hi es al darrere. Obrir la finestra per escoltar el soroll de cada moment que passa, per veure el moviment dels arbres al ritme del vent, per olorar la brisa que passa al mateix instant en que obris la finestra, per sentir el gust amarg d’un dia sense sol, per notar el suau ambient que projecta l’hivern. Posa els cinc sentits per mirar al voltant de la cortina, i veuràs si aquell és el seu amagatall. A sota del llit. Dintre de l’armari. No paris de busca, és massa forta, tens que fer d’escut, realitat. Quan l’hagis trobada, puja al cim. Puja al cim més alt que trobis amb la il•lusió de cridar ben fort el teu sentiment, el teu únic sentiment. T’estimo!