Dolça sensació

Dolça sensació del cor alliberat, de camí obert,
mentre miro el cel, aquesta nit sembla no acabar,
el temps de silencis és ara al fons del cendrer
i el got de vi ja no sembla el que va ser.

Dolça sensació de néixer cada jorn, nou nat,
aprendre de nou a estimar i a saber cercar...
l'olimp al firmament del vespre rogenc,
entre udols llunyans i remors propers.

Les llums del nord em criden, com sempre,
i a la terra arrelo el cor i la paraula,
i segueixo perdent-me cada dia pels carrerons,
i sempre acabo, no sé com, al mateix parc,
allà al banc, al mateix banc d'ençà.

Felicitat, real o imaginada, que més dona,
si l'amor tampoc sé si existeix com tal,
com aleshores a aquell banc on sempre acabo;
si l'oblit fos aquí, davant meu, no el veuria,
veuria un drac, el so dels timbals,
i el sol que fa un temps es va amagar,
que l'amor i l'odi es veuen ara tan propers,
que la ratlla es prima i, a cada banda,
no m'agrada el que veig, el que imagino,
ara que sé que no et veuré mai més,
com ençà, al banc on sempre acabo.