DITADES DE FRED

(Alcoletge, desembre de 1938)



Estimada família,

Sols quatre ratlles per dir que estic molt bé, gràcies a Déu i a les seves pregàries, mare. Sento que fins ara un àngel guàrdia m’està protegint.

Fa uns dies que el nostre grupuscle s’ha instal•lat en el poblet d’ Alcoletge. Estic escrivint des de dalt del Tossal dels Morts, protegit per les seves trinxeres.
La vista des de aquí dalt és magnifica. Una terra plana que els ulls mai no es cansen de mirar amb unes ganes de poder beure-la tota amb avidesa i neguit, obrir la boca i els ulls i aspirar-ho tot… d’un sol glop…

La posició que estem defensant és molt estratègica i un dels darrers bastions de resistència sobre el riu Segre, la nostra porta d’entrada a Catalunya. És la darrera posició que ens queda per intentar frenar o parar aquesta màquina terrible que tot ho arrasa i que tot s’ho emporta pel davant.
Els avions italians o alemanys no donen treva, però de moment el grapat d’idealistes que som resisteix.

Li alegrarà saber, mare, que he menjat calent. Les dones de les dues cases d’ Alcoletge que no han volgut evacuar el poble, ens van portar unes peroles amb un estofat de patates, i fins i tot una garrafa de vi negre.

Com ho pot veure, mare, no em puc pas queixar.
El meu sergent en Saturní Pinyol és un bon xicot, i amb tant sols dos anys més que jo és tot un soldat experimentat. Sempre porta els seus homes a bon port i sense baixes. Per tant no patiu que entre l’àngel meu de la guarda i el Saturní estic en les millors mans que pugui somiar.

Aviat serà Nadal i la plana de Lleida està tota emboirada. És una boira força bonica que només he vist aquí. És delicada i femenina i ho empolva tot d’una manera gairebé irreal, màgica. De vegades em recorda les boires d’Avalon, un regne fictici de les meves lectures d’abans de la guerra.
Fins i tot lo Castell de Lleida, com li diuen per aquí, sembla una joia muntada sobre un coixí de núvols baixos. És una terra maca i ferma com la seva gent. Però el fred és intens o potser és que jo no acabo d’acostumar-me a la meva vida de soldat.

Mare, he de confessar-li que fumo obertament i que bec barreja si és que tots els soldats ho fan, sap, per escalfar-nos la boca, el coll i el cor. Aquells filets de calor que toquen els nostres llavis i que m’esgarrapen la gola per dins, m’escalfen l’estomac i enganyen la gana.

Quan cau la bòria, com ho diuen per aquí o bé quan pixa la bòria, la humitat es cala fins al moll del os, i arronssem les espatlles cap amunt. Els peus se’ns encongeixen dins les sabates i milers d’agulles ens perforen les plantes i els dits dels peus. La fredor de la terra s’enfila cap amunt al llarg dels camals dels pantalons i ens congela les cames i les cuixes. Llavors unes esgarrifances ens recorren l’esquena pujant fins als braços, fent grinyolar els colzes i adormint els dits, però això no és tot. Al llarg del clatell trepen una mena d’herbes enfiladisses que ens rodegen el cap, per pessigar les orelles, el nas, i adormir-nos ells llavis.
Les nostres paraules son mots vaporitzats de color gris blanc, i els ulls se’ns arruguen dins de les conques deixant anar unes llagrimotes que ens regalimen galtes avall.

Els meus companys, el Marianet i el Mingo, i jo ens arronsem els uns als altres al voltant dels brasers que cremen dins d’uns barrils de ferro oxidat i xerrem tots tres per passar l’estona.

No puc estendre’m més que se m’acaba el paper.
Muntanyes de petons per tots i en especial a la dolça Maria, la germaneta que estimo més que tot en aquest mon. Que no torni sola al riu, que aquest és un envejós i les noies boniques s’hi poden perdre.

Julià.