Digues adéu

Un relat de: Guspira

A la matinada va volar ben lluny,
del mon que la tenia atrapada,
decidí no tornar mai més
a lliurar la batalla, de nit.

Somnis ofegats en gots de vidre,
més cops buits que plens
ferides sagnants a las mans
i somriures d'absència malalts.

La il·lusió perduda, ja fa temps,
aquella nit, aquell principi,
l'horror del crit i la nafra,
el dimoni, l'escurçó, la serp.

La por a una mirada,
la gàbia del plor,
la fredor del buit,
la llàgrima del desconsol.

Sotmesa a la ràbia,
ira emmetzinada,
la crueltat del martell,
vas dir adéu a l'anhel.

Soledat sotmesa a una cadena,
mirant el cel ben amagada,
estels, portes obertes sense pany,
al somni de la seva pèrdua.

Vola ara, coneix-la, assaboreix-la,
mira-la de prop i somriu,
atrapa la llibertat de la fugida,
el niu de l'àliga a l'abast,
desfetes les reixes, imgagina...
I torna't a sentir... dona.

Comentaris

  • què dur[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 13-11-2005

    però esperançador alhora....
    Jaques Brel fa companyia a la meva lectura, ara mateix, mentre et llegeixo, no sé si és el teu canvi, o que, però sento molt més allò que escrius, e transmet coses que no sé expllcar...i això ha de ser molt bo!!
    saluuut