Diàlegs: Supermercat

Un relat de: Daniel N.

1-1

- Faci cua com tothom - la dona de la caixa feia veritablement mala cara. No li agradava gens que li prenguessin el número, i aquella dona maquillada i espaterrant li ho estava fent.
- Jo he patit molt a la vida. Mereixo una oportunitat. Deixi'm colar. Tinc viandes que dur a casa meva, per nodrir la meva prole. Es pensa que es fan totes soles les mandonguilles? O potser creu que els pots de cigrons s'obren bufant a sobre? Haig de fer moltes coses aquesta tarda, i vostè no fa sinó impedir-me les meves activitats.
- De totes maneres haurà de fer cua com tothom. És que veu algú que es coli per aquí? Tothom té moltes coses a fer: atendre malalts, estendre la roba, rentar plats, preparar el sopar. Totes les dones, i alguns homes, perquè no dir-ho, que s'esperen aquí tenen moltes coses a fer, tothom té coses a fer, el món en va ple de coses a fer. I tanmateix es fa la cua. Per quina raó vostè se l'hauria de saltar? No li puc permetre, espero que ho comprengui.
- No ho entenc. Sincerament. A tu que més et dóna. No tens més que deixar-me passar i posar aquests productes que tinc al carret a dins la maquina aquesta amb el feix de llum vermell i dir-me quant et dec. És tracta d'una feina senzilla, res de l'altre món. Tanmateix no em vols fer aquest favor. Ara mateix tinc molta pressa, i no puc esperar-me tota aquesta cua quilomètrica que arriba fins als passadissos del final de l'establiment. Trobo que feu molt mal fet per part de l'empresa adjudicatària de la franquícia. Hauríeu de tenir present que hi ha hores en que s'acumula molta gent. Estar preparats per aquesta contingència. Posar personal extra.
- Això no és problema meu. Jo no sóc la gerent de l'empresa. A mi només em paguen per cobrar, i ho faig. Si vostè em deixa, és clar. Ara mateix estem perdent un temps preciós discutint per aquesta bajanada quan podríem fer via. Si s'hagués posat al final de la cua ja hauria avançat uns quants puestos en tota l'estona que portem parlant. Faci el favor de fer el que li correspon i posar-se al final. Ja li arribarà el torn. I si té coses urgents a fer és perquè no s'administra com cal el temps. Hauria de saber ja de bell antuvi que a aquestes hores trobarà cues. De manera que ja hi hauria de comptar. Facis a un costat que haig de seguir cobrant.
La caixera provà d'atendre la primera clienta que hi havia a la cua, que era una dona grassa i vella amb un carret curull de productes de tota mena. Alguns del tot inútils. La dóna maquillada no li deixà fer.
- Deixi estar els productes d'aquesta senyora, no són seus.
- Ja li he dit abans que tinc molta pressa. M'ha de deixar passar. No sap el que haig de patir per pujar els meus fills. Només fan que demanar i demanar, i no hi ha manera de fer-los entrar en raonaments. Ara mateix tinc molta pressa, com ja sap. Necessito aquesta barra de pa, i els cigrons envasats i els iogurts. Totes les coses que he comprat són de primera necessitat. I no puc esperar tota aquesta cua, m'ha de deixar passar ara mateix, li ho prego.


1-2

- Has de deixar sempre els pots malament, amuntegats de qualsevol manera? - l'encarregat parlava amb el mosso - Quantes vegades t'he de repetir que no es poden deixar les coses com si fossin pedres a un munt. La presentació és molt important, les vendes en depenen. Uns productes ben presentats tenen més sortida. Les vendes són el primer. Si no hi ha vendes no hi ha feina, la teva inclosa, oi que ho entens?
- Faig el que puc per entendre.
- Ara em surts amb ironies? No m'agrada la gent indisciplinada. No he arribat a encarregat d'aquest supermercat per fer ironies fines. He arribat aquí a base de molt de treball i molt d'esforç. Tu també hi podries arribar si canviessis d'actitud. Sempre et veig amb aquest posat de xulo-putes, la gent et mira amb mala cara. M'hi he fixat.
- Em penso que la gent em mira com tothom. No estic d'acord amb que tingui un posat arrogant. Ans al contrari, em considero una persona humil. Tu sí que ets un pel tibat, t'ho creus molt això d'ostentar l'encarreguia. Algú t'hauria de baixar els fums.
- No seràs pas tu qui ho faci. Però tornant als munts de llaunes, les vull en un ordre mil·limètric, sense estridències, sense que hi hagi una llauna per damunt de l'altra, sense arbitrarietats en la separació dels productes. L'amuntegament de llaunes és un art difícil de dominar. El mestratge cal molta cura i molta precaució. Encara me'n recordo de la setmana passada quan vas fer anar per terra aquell munt. No t'ho perdono, ens vas posar en un seriós compromís a tot el supermercat. Aquell incident va arribar a oïdes dels supervisors de zona.
- Ja et vaig dir que va ser sense voler.
- Només faltaria! Que ho haguessis fet a posta. Aleshores sí que t'hauria fet al carrer sense contemplacions. Ara mateix m'ho penso, encara que si t'esmenes com cal no serà necessari arribar a aquest extrem. Només has de parar atenció en el que fas, no actuar mecànicament. Actues com un robot, però sense la seva precisió. Ni mires on deixes les llaunes. Després et queden uns munts de llaunes atrotinats i que fan lleig. Aquestes coses no es poden tolerar en un supermercat com cal. Aquí la gent a admirar la bellesa de les prestatgeries, a més de comprar. I tu ho engegues tot a rodar amb les teves construccions poca-soltes. Sàpigues que jo personalment t'he salvat de l'acomiadament. El supervisor de zona m'ho ha insinuat més d'un cop.
- Dubto que el supervisor s'amoïni del que faig jo, aquí no sóc més que un pelacanyes. Si de cas digues que és el teu puesto el que perilla per la teva mala gestió.
- Com goses? La meva gestió és impecable. Sóc un exemple admirat en tota la cadena. Tothom em voldria tenir al seu supermercat. Les persones eficients escassegen. No et pensis pas que una persona com jo és fàcil de trobar. Costa, i molt! I ara torna a la feina. Vull que arrangis el prestatge dels pots de cereals, i procura tenir traça amb les distàncies.


1-3

- Ves ara mateix a comprar. No sé com t'ho he de repetir que necessitem moltes coses a casa. Compra patates, moniatos, tomàquets, cigrons i llenties, i no t'oblidis de la llet.
- Mira mare, no em ve de gust d'anar a comprar ara mateix. Estic jugant amb la consola. Potser més tard em vagarà de fer-me una passejada fins el supermercat i portar totes aquestes coses que dius que necessites.
- Què vols dir amb això? No és que ho digui jo, només, és que les necessitem. Com et penses que faré el sopar? Amb aire? M'has de portar totes aquestes coses per que podem menjar. Sinó no tindrem que dur-nos a la boca.
- Jo crec que si mires al rebost trobaràs prou coses com per a fer el sopar. El que passa és que no has buscat prou. Ara mateix haig de fer un munt de coses, no només jugar a la consola. Tinc molts deures, i no tinc ganes de sortir al carrer que fa molt de fred. Així doncs hauràs d'anar tu mateixa si vols totes aquestes coses.
- Quina impertinència! Com t'atreveixes a parlar així la teva mare. Si t'ordeno que vagis a comprar ho has de fer i punt. No m'agrada gens que em repliquis. La culpa de tot la té el teu pare, que t'ho permet tot. T'hauríem d'ensenyar disciplina entre tots dos, perquè sabessis el que costa guanyar-se les garrofes. No et pensis que pots seguir tota la vida amb aquesta actitud, no volent fer les coses. Quan hagis de treballar per poder menjar no podràs tenir aquestes respostes amb el cap. Hauràs d'emmotllar-te al que et diguin que has de fer, i fer-ho sense replicar. Em penso que no arribaràs en lloc a la vida amb aquest descaro teu.
- Arribaré on calgui. I el que és segur és que avui no arribaré al supermercat. No em ve de gust a més a més. Fa un fred que pela al carrer i tot el que m'has demanat són coses feixugues que hauré d'arrossegar pel carrer fins a casa. Se'm fa molt costa amunt de fer-te cas.
- Et pots endur el carro de la compra.
- De cap manera. Jo tinc una imatge. Puc trobar-me qualsevol pel carrer. Imagina't si em veu amb un carro de la compra com si fos una vella.
- També hi ha de joves que van amb el carro. No t'ha de fer vergonya. Si les coses pesen cal ajudar-se per poder-les transportar. És molt normal. No veig quin problema has de tenir amb el carro. Quines bestieses que se t'acudeixen! I tot per no fer-me el favor d'anar-me a comprar aquestes coses que ens calen pel sopar. Hi aniria jo mateixa, però ara m'és impossible.
- I es pot saber per quina raó no pots? Em sembla que tens tan poques ganes com jo d'anar-hi. Per això m'envies. Potser faig cara de ximple.
- T'envio perquè jo haig de fregar la casa, fer la bugada i netejar els vidres. O és que les voldràs fer tu aquestes feines. Tu et penses que les coses es fan soles, que el terra resplendeix per art de màgia, que no cal treballar en res per tirar una casa endavant. No saps com n'estàs d'equivocat. Cal fer moltes coses. I deixa estar la consola quan et parlo. Ets un mal educat. Quan les persones et parlen se'ls ha de fer cas. Em demano quines coses et deuen ensenyar a l'escola.


1-4

- Estem perdent vendes. Cada dia que passa els percentatges baixen. Cal que fem alguna cosa. Els nostres supermercats estan deixant de ser competitius - al voltant de la taula ovalada tots escoltaven el president que els arengava - Els beneficis de la societat són la nostra primera prioritat. Tota la resta ha de ser secundari. Em penso que haurem de fer fora alguns treballadors. Reduir despeses per poder créixer.
- Estic d'acord en això de les despeses. De quants treballadors estem parlant? A tots els països? En quines condicions? Ja saps que els acomiadaments massius en una empresa de la nostra mida sempre és notícia. Si té transcendència pública ens podem veure empantanegats en un bon merder. Encara em recordo del reajustament de plantilla de fa quatre anys i de tots els maldecaps que ens va comportar.
- No m'importa el que digui la premsa. Nosaltres no necessitem de la nostra imatge pública. La gent seguirà venint als nostres supermercats perquè són barats o perquè el
s tenen a tocar de casa. Les costums de la gent en matèria de supermercats no es canvien amb una mica de polèmica. No crec que ens afecti, així que ja ens podem preparar per assumir un petit escàndol. O potser un gran escàndol. Tan se val. Els beneficis baixen; això és el que no ens podem permetre. El nostre objectiu és el guany, i res més. Ni consideracions socials ni publicitàries, a no ser que aquestes afectin els guanys, i normalment no afecten. Els clients tenen les seves fidelitats, que costen de canviar. El que està acostumar a consumir als nostres establiments no canviarà d'hàbits per una mala publicitat d'uns quants dies. I aquests temes no romanen gaire als titulars.
- Estic visualitzant les manifestacions de treballadors. Els empaquetadors de les centrals de distribució, els transportistes. Els haurem d'obligar a fer hores extres als que es quedin.
- Evidentment. Ja hi comptava amb les hores extres. Els que tinguin la sort de mantenir el seu lloc de treball hauran d'escarrassar-s'hi. Avui dia és una sort tenir ingressos fixos, una feina. No és quelcom garantit, cal guanyar-s'ho. I és en moments de crisi que es demostra l'amor a la corporació i la intenció de formar-ne part.
- Però ara no estem en crisi, només que no guanyem tant com abans.
- Deixar de guanyar també és perdre. No créixer es recular, si no augmenten els nostres beneficis podem dir que estem en crisi. Ara mateix travessem un moment delicat. Els guanys només es mantenen. Això és del tot inacceptable. No puc transigir en aquest punt. Per tant cal abordar el reajustament de la plantilla. Tenim massa inútils en nòmina, que no es guanyen els seus sous íntegrament. Vull una empresa eficient, sense paràsits.
- No tots els empleats són paràsits, qui menys qui més fa la seva feina com pot. No se'ls pot acusar de res en aquest punt. Potser nosaltres volem incrementar el guany, també ho trobo legítim, però no podem dir que els empleats no treballin. Qui més qui menys s'esforça per que l'empresa tiri endavant.

Comentaris

  • Daniel N. | 05-04-2005

    Sou molt amables. Avui és un dia gran ja que per fi després de 95 relats la editora ha decidit destacar-me'n un. Gràcies pels comentaris i les crítiques constructives (tot i que m'agraden més les destructives).

  • Diàlegs de supermercat i d'angoixa[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 04-04-2005 | Valoració: 10

    Després dels dos darrers comentaris, amb els quals coincideixo, poc em queda per dir... Si hagués de trobar un denominador comú a tots els diàlegs, més que el supermercat la primera paraula que em ve al cap és angoixa. O estrés. En fi, aquest neguit de la vida moderna que fa que estiguem tots sempre a punt de saltar. Ho has sabut captar molt bé en el teu relat.

    Com a petita observació de possible millora, et diré que potser si intercalessis entre els diàlegs petites descripcions dels personatges i l'entorn, encara podries aprofundir més en el missatge (o missatges, perquè en té molts) del relat. De totes maneres, és només una opinió personal (d'algú que, ara per ara, no en té ni idea, de crítica literària).

    Resumint: m'ha agradat molt!

  • genial...[Ofensiu]
    ROSASP | 04-04-2005 | Valoració: 10

    Uns diàlegs fantàstics en forma i fons.
    En cadascun d'ells s'hi reflecteixen molts matisos, situacions quotidianes on s'amaguen grans mals de la societat actual: la precarietat de la feina, la manca de comunicació i la competivitat...
    L'he trobat molt amè, ben elaborat i profund al mateix temps.
    Salutacions!

  • working poors[Ofensiu]
    subal | 04-04-2005 | Valoració: 10

    Heus ací una punyetera obra mestra!!!

    Estci embadalit. Com ja t'he dit en alguna altra ocasió, tens un domini de la llengua que trobo fora del comú. Ara, a més, puc afegir que l' argument copsa l'interés lector.

    Trobo que les teves poesies són tancades, intransferibles, furgues en el teu interior sense importar-te massa que elles arribin al lector (ep!és la meva modestíssima opinió, eh? I ja saps que a mi m'agraden moltíssim)

    En aquest relat, per la temàtica, pel seu realisme i per l'ús de diàlegs (que sempre ajuden a una lectura plàcida) crec que hauries de despertar l'admiració de tothom, en aquesta República de les Lletres.

    Titulo el comentari com a woorking poors perqué intueixo que tan la caixera com el mosso són llicenciats en filologia com a mínim. M'agrada això, perquè li dona un aspecte kafkià a tot plegat. Bé, woorking poors l'uso una mica sui generis, perquè vol dir gent que malgrat treballar, no poden sortir de la misèria, i es veuen obligats a treballar pluriempleats,

    Torno; felicitats, moltes felicitats. Em veig obligat per segon cop amb tu, a trencar les meves normes de no valorar numèricament.

    salut. S.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

262743 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.