Diàlegs: Oficina bancària

Un relat de: Daniel N.

2-1

La cua de la finestreta s'allargava un parell de metres als que s'encabien una cinquena de persones.
- Aquests bancs sempre amb les mateixes cues. No hi ha dret Tereseta, nosaltres dues que venim a dipositar els estalvis ens han de fer esperar dempeus. I aquests joves que han ocupat les dues cadires que hi han no fan fila de voler-se aixecar. Escolteu, aquests seients haurien de ser per a la gent gran, que les necessita.
- Què diu senyora?
- Què ens deixeu asseure.
- Amb molt de gust, però ho podria demanar amb més educació. Per la edat que tenen sembla mentida que es gastin aquestes maneres. Es poden dir les coses normalment, sense insultar la gent.
- Jo us he insultat? Només vull que em deixeu seure que tinc les cames cansades. Em sembla que no es massa demanar una mica de consideració.
- A això em refereixo. Només caldria que ens demanés per seure amb educació, sense culpabilitzar-nos. Sembla de les seves paraules que vulgui dir que l'hem vista fa estona i no ens volem aixecar per egoisme o manca de civilitat, i no és això. El que passa és que no ens havíem adonat ni el meu amic ni jo que hi eren vostès dempeus esperant-se la cua. Sinó ens hauríem aixecat, no ho dubti pas. Però ara, amb aquestes maneres tan agressives que gasta no sé si tinc ganes de cedir-li el seti.
- Ja hi tornem a ser. El que passa és que esteu molt còmodament asseguts i no voleu deixar-nos a nosaltres, que és el que seria just. Aquest jovent sempre ha de sortir amb els mateixos romanços per no fer el que pertoca. Quan jo tenia la vostra edat no se m'hagués acudit mai de replicar una persona gran. Aleshores hi havia respecte pels ancians. Cosa que ara. Només cal veure-us a vosaltres, amb la impertinència que contesteu.
- Miri senyora que he estat a punt d'aixecar-me. Però ara no ho faig. M'ha pujat la mosca al nas amb això que m'ha dit. Si de totes maneres m'ha de prendre per incívic que més em dona asseure'm o aixecar-me. Al capdavall la crítica ja la tinc guanyada. Amb una mica de psicologia segurament hagués aconseguit d'asseure's.
- Què tindrà a veure la psicologia amb la bona educació. El meu mal de cames a tu no t'importa gens, l'artritis, les venes obstruïdes, la mala circulació. Ja t'arribarà, i quan ho faci te'n recordaràs de la teva joventut, del dia d'avui o de qualsevol altre, quan necessitis seure i no puguis i vegis com el mal de peus t'augmenta cada dia aleshores pensaràs en el que vas fer a la teva joventut.
- Ara si que m'ha convençut de no deixar-li el lloc. Quines camàndules d'explicar només pel guany egoista de trobar on asseure's. Els joves no som ximples per que ho sàpiga. Sabem el que volem i el que no volem. I que ens faltin el respecte és una de les que no volem. Hauran d'esperar totes dues una mica per asseure's a que ens arribi el torn, que no serà aviat pel que sembla ja que la cua no sembla que avanci gaire.

2-2

- Amanci, paga'm la setmanada. Començo a necessitar els calers, i som a dimecres. M'hauries d'haver pagat dilluns. Aquesta família no pot funcionar així. Et penses potser que els diners els sé fabricar, que les verdures i les patates les trec de sota les pedres. Calen diners per comprar les coses, sense diners no es va enlloc. I jo no tinc estalvis a casa, ja ho saps, i les llibretes no les toco per treure diners. Aniria llesta si ho fes. Depenem tots del que tu em dones.
- Em sap greu, però sempre que vaig a l'oficina em trobo una cua de mil dimonis. En aquestes condicions no puc treure els diners. Tinc molt poques estones lliures pel dematí. Em sap greu. Provaré de pagar-te els diners que dius que necessites demà mateix.
- Com que dic que necessito? Et penses que la compra es fa sense diners? Que potser pago amb targeta? Ja saps que no. No és que jo ho digui només. Hauries de ser més conscient d'aquestes coses. Com pots dir que jo ho dic que les necessito? Quina bestiesa acabes de dir, Amanci.
- Em sap greu, terrosset, ja t'he dit que tan bon punt com pugui et donaré els teus diners. Jo tampoc no els sé fabricar. Si pogués rai. Seria un home feliç, si em pogués inventar maletins plens de bitllets. Aleshores no caldria que treballés ni que escoltés les esbroncades de l'encarregat. Tot plegat aniria molt més bé. Ni tan sols t'hauria de donar diners perquè ja s'encarregaria el servei de tot el que tu fas. Però no és el cas, somnio despert em penso. Com ja t'he dit sempre hi ha cua a l'oficina del banc. No puc permetre'm de perdre mitja hora o tres quarts esperant a una cua. L'encarregat amb prou feines em deixa sortir cinc minuts del meu puesto. Amb aquest temps no puc solucionar-ho tot.
- Tens més coses a solucionar? Vols dir que hi ha quelcom més urgent que pagar-me la setmanada? Potser vens aquesta nit i no tens sopar, no tenim sopar ningú, per la simple raó que no hi ha hagut diners per comprar les menges. T'agradaria? Ho trobaries enraonat que jo descurés les meves obligacions? Suposo que no, no em cal que em donis la resposta. Tanmateix tu sempre em surts pagant-me tard la setmanada. He de fer mans i mànigues per sortir-me'n, desempolsegar les llaunes del rebost, les que tenim per una emergència. Et sembla una emergència tenir un marit negligent? Que hi tens que dir a totes aquestes acusacions?
- Només puc dir-te que em sap greu, melindret, ja t'he dit que sempre hi ha cua. Però de demà no passa. He de fer uns encàrrecs fora de la feina, uns paquets que s'han de lliurar personalment. Me les manegaré per anar a una altra oficina més apartada on no sol haver cua. De demà no passa que et porto els diners. Que ningú no pugui dir que desatenc la família. Jo sóc un bon pare i un bon espòs. Ho saps, oi?
- Jo no sé res. Potser quan em paguis seràs tot això que dius. Mentrestant ets un morós i un inpagador. Hauria de posar-me a treballar. Amb tu no hi ha qui compti. I posar-me una minyona que faci les feines. Aleshores si que no tindria problemes per disposar dels diners. Serien meus directament, sense intermediaris.
- Saps perfectament que no cal que treballis. Si més no mentre els nostres fills són petits. No voldràs deixar-los en mans d'una estranya?

2-3

- Paquita, que ja has netejat en aquella cantonada? Sempre et deixes les cantonades, mira que t'ho tinc dit que cal netejar fins al darrer racó. No es pot deixar que s'acumuli la pols, després costa de treure.
- Què pots esperar d'un banc? Que hi hagi brutícia. Aquí només es fan coses brutes. La netedat no escau gens. A més, jo faig el que puc. Si pogués fer més ho faria, t'ho ben asseguro. El que passa és que no puc. Tinc altres coses al cap que netejar aquest terra tan lluent. Podries pensar més sovint en les meves necessitats i no tant en les necessitats de les rajoles.
- Amb quina em surts ara? Jo només et dic que netegis els racons, que passis la baieta per tot arreu. Que després el gerent de la oficina em dona les culpes a mi.
- Si et dona les culpes és perquè ets la responsable. En aquest equip de dos i ha una dona que mana i una altra que obeeix. Jo sóc la que obeeix, i per tant no m'he de fer responsable de res en absolut. Només de passar la baieta per tots els racons, ja ho faig, no et pensis.
- Això mateix t'estic demanant. Com penses que els clients poden fer negocis en aquesta sucursal, dipositar els seus diners, fer transferències, demanar, o implorar, crèdits al consum o hipotecaris, demanar targetes de crèdit? Totes aquestes coses són molt serioses, i la brutícia als racons pot fer anar en orris tota la seva imatge. De que serveixen uns empleats impecables, amb les seves sabates llustroses i l'afaitat primmirat si després hi ha cúmuls de pols pel terra i les rajoles tenen una lluentor esmorteïda? De que serviran les corbates acolorides i les americanes amb fines ratlles si se senten pudors? Si la pols prolifera es comenta a sentir sentor de resclosit, com de floridura, ho hauries de saber.
- Oi i tant que ho sé! Em dedico al mateix sector que tu, sóc tan empleada de la neteja com qualsevol altre, conec els ets i uts de la professió. Mira, ara m'has insultat amb aquest darrer comentari teu. Mira que dir que ho hauria de saber. Sempre estàs acusant-me. No t'adones que tu ets la que mana de la parella, la que assumeix les responsabilitats. Hauries de fer-te al càrrec.
- Aquí totes dues som iguals. Jo faig algunes coses perquè algú ha de fer-les, però de cap manera no em considero per sobre teu. Al mateix nivell.
- Això no t'ho creus ni tu. Ja veig amb quina cara em mires, i em dones ordres, respecte a les cantonades i els dipòsits permanents de pols. Aquí tot es diposita, els diners, la pols, tot.
- Ara no em surtis amb acudits. Has de fer la teva feina com cal, com s'espera que la facis. I això inclou els racons amagats, darrera de les potes de les taules arrambades a la paret, a la part de sota de les prestatgeries, a tot arreu. No hi ha racó que es pugui escapar a les escomeses d'una bona empleada de la neteja.
- Ara t'has passat. Si veiessis quina fila fas aixecant la baieta i mirant a l'horitzó mentre dius aquestes paraules. De vegades tens unes coses que fan esfereir, potser et penses que remenar la brutícia és una missió de Déu o alguna cosa semblant. T'ho hauries de fer mirar, maca.

2-4

- Com que el balanç no està llest? Què vol dir que no està llest? T'ho vaig manar fer la setmana passada - la panxa del director tocava amb la punta, a l'alçada del melic, amb la taula del comptable, que aixecava les celles i s'arronsava d'espatlles.
- No he pogut fer-ho, em sap molt de greu.
- Més greu et sabrà quan prescindeixi dels teus serveis, mira el que et dic. Ja sé que portes molts anys treballant per aquesta oficina, i sempre més o menys has anant complint, però amb retards i feines a mig fer. I ara em surts amb que el balanç no està enllestit. Això és un daltabaix.
- Tampoc no hi haurà per tant, altres vegades ens hem endarrerit.
- Ara dirigeixes tu aquesta sucursal? La gent de la central no estarà gens contenta amb aquest contratemps. Et pe
nses que els hi agradarà de saber que el balanç de la nostra sucursal no serà a punt per les presentacions? No t'adones que nosaltres no som altra cosa que un punt insignificant dins l'atapeïda xarxa de susursal de la banca més important del país? No creguis que la problemàtica específica d'un empleat de segon ordre d'un d'aquests punts insignificants els importa un rave. Tot al contrari.
- Jo sóc un empleat de segon ordre?
- A tu que et sembla? Tots els empleats sou de segon ordre dins la sucursal. Aquí l'únic de primer ordre sóc jo mateix. Qui assumeix la responsabilitat, qui ha de prendre les decisions.
- I si això del balanç era un afer tan important perquè ho ha deixat en mans d'un empleat de segon ordre. Ho podria haver fet vostè mateix, no?
- No em vinguis amb lògiques. Ja me les conec aquestes actituds cíniques per tal d'eludir la responsabilitat. És clar que al final la culpa es meva, i que a ulls de la central sóc jo l'únic responsable, però ara no parlem de mi sinó de tu, i de la teva manca de seriositat.
- Sóc tot el seriós que puc. M'hi esforço, li ben asseguro. Si no sóc més seriós és perquè no puc. Faig la meva feina com Déu em dóna a entendre, però no puc fer més coses o millors que el que està dins les meves possibilitats.
- Això és mentida. Tu t'esforces el justet, per anar passant. I t'hauries d'esforçar més de les teves possibilitats, molt més.
- Això és una contradicció.
- Tornem-hi. Jo sóc el teu cap i difícilment cauré en cap contradicció. Tu el que has de fer és obeir i tenir els balanços a temps. Em pregunto quina cosa et pot haver fet endarrerir, doncs vaig calcular que un mig inútil seria capaç de fer-ho en el termini que et vaig marcar sobradament. I tu no has estat capaç, per alguna raó serà, o vols insinuar que he calculat malament?
- Tant pot ser que jo hagi anat massa a poc a poc com que vostè hagi calculat malament. Les dues opcions són possibles. Ara mateix no li sabria dir quina de les dues és més factible.
- Uf! Deixem-ho córrer, posa't amb el balanç un altre cop ara mateix.

Comentaris

  • Dialegs, si , bancaris ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 18-08-2005 | Valoració: 10

    Hola que hi treballes tui en un Banc venerable o en una Caixa Benéfica ?.
    El lloc certament, per alguna raó que també se m'escapa a mi, és de rabiosa actualitat; i això que està acreditat alhora, que cada cop hi ha menys diners en mans del public, i que els Banc i Caixes - que no paren de plorar - tenen uns guanys d'escandol. Sempre em pregunto perquè no hi ha denuncies per USURA o per ALTERAR EL PREU DE LES COSES, o per ENRIQUIMENT INJUST, O...
    Dels dialegs, dels teus i de tots, se'n treu quasi sempre la mateixa constatació, tothom parla i ningú om pocs escolten, I aixi va, oi ?
    Com ho tens per penjuar un relat a www.guimera.info/avui/tribuna ?
    Ens coneixes ja ?
    Doncs, company ja toca, eh !

    Gràcies

    mora.a@guimera.info

  • gran, molt gran[Ofensiu]
    subal | 08-04-2005

    Començo a entendre què és el que fa d'aquesta succeció de Diàlegs una sèrie inèdita, personal, literaria i bona.

    Els personatges que dialoguen -no estic d'acord amb un comentari que trobava a faltar explicacions als diàlegs- són com continguts i burlescos; crees com una tensió que mai acaba per explotar. D'aquí la angoixa que provocava la teva lectura a una altra comentarista.

    Són extranys per dues coses; per què són tant civilitzats que només obra la violència de la diàlectica i per la seva extranya catalanitat.

    Sí, has llegit bé; per la seva extranya catalanitat. Entesa com tan bé descriu Bauçà en nombroses entrades del seu llibre El canvi, que t'aconsello vivament.

    Salut,

    ps.- reconec que el títol m'ha fet por; repetir les fòrmules de l'èxit resulta còmode i perillòs. Tu t'he n'has sortit de manera magistral.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

87 Comentaris

262612 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.