Déu

Ploro, volent ser Déu,
volent no existir,
fent parlar al món
i fent callar-me a mi mateix
amb uns dits fets de totxanes
i de morals,
i de creenes.
Són els meus braços cadenes
i reixes els meus ulls.
El meu cervell pensa
i el meu cor bombeja
exercits de martells que destruiràn el meu cos,
la meva presó.
Per fer-me lliure.
Cremo i les meves cadenes volen
endutes pel vent,
tenyint de gris els cels,
fent plorar als núbols
i fent tremolar als vents,
doncs ja no sabràn cap a on girar.