Despertar l'enveja

Una tarda d’estiu miràveu com les formigues traginaven el sopar cap dins el formiguer. Cadascuna una engruna, que pesava deu vegades més que no pas elles. Jugàveu a imaginar com era per dins aquell formiguer, quantes estances tenia, on devien guardar tot aquell menjar, quantes formigues hi vivien.

I mentre us les miràveu embadalides i despistades, una formiga esquivava el camí i pujava per la cama de la Jordina. I es passejava per damunt la seva pell, deixant-la marcada de vermellor per uns quants dies.

I tu, quan ho descobries, no et podies estar de tocar-li les ferides. I d’envejar-la, perquè a tu no t’havien picat les formigues ni t’havien deixat unes rodanxes enormes i vermelles que no podies parar de rascar-te. Però sobretot l’envejaves perquè no podries explicar-ho a classe quan tornéssiu al setembre. Tots li farien preguntes, a la Jordina, i li tocarien les ferides i voldrien ser les seves amigues. I teves no, perquè el més divertit que t’havia passat a tu aquell estiu era que a la teva germana bessona li havia picat una formiga mentre miràveu juntes com omplien de menjar el seu formiguer. I aquell estiu, l’enveja va començar-te a cremar ben fort per dins i ja no te’n vas desempallegar mai més.