Em penso que ha confós infern per paradís

Jo ja ho sé prou que això que m’ha passat a la mà ha sigut el karma. Que de vegades, quan torno de Can Toni, neguitós i nerviós, se m’escapa la mà i la pobra Regina és qui en rep les conseqüències. Ja ho sé prou, tot això. Prou que me’n planyo, però no hi puc fer res. La ràbia de no ser capaç de donar-li a la Regina una vida al paradís se m’endú i m’encega. I la Regina és el sac que entoma els cops. I que bé que els entoma, no en diu mai cap paraula a ningú! És tan bona, la meva Regina, tan atenta, tan dòcil... I sempre em perdona. I jo li dic que m’hauria d’abandonar, que s’hauria d’haver casat amb en Ramon i no amb mi, però ella sempre em perdona. , em diu. Ha tingut sort que la intensitat del corrent fos prou forta com per endur-se’m la mà. Potser serà això el que la salvarà de mi.

Des de fora prou que ho sembla que viuen en un paradís. La façana coberta de flors, aquesta opulència de jardí. Però si algú, que tingués la sort de travessar-ne la portalada, gosés mai endinsar-se a les entranyes d’aquestes quatre parets, en descobriria de seguida el secret. Que afortunada seria la iaia, si això passés. Perquè ella sempre calla i entoma els cops. Sembla que ho hagi fet tota la vida, de tant bé com entoma els cops. Tant que s’esforça per camuflar els blaus i tant bé que dissimula el somriure glaçat als llavis. De vegades, de tant que excusa l’avi de portes en fora, em penso que ja no li veu ni la maldat. Em penso que ha confós infern per paradís.