Desgast matrimonial

Ja queda llunyà aquell mes de març de fa més de 10 anys, Esglèsia plena. Il·lusió màxima. Us coneixieu feia temps i havia arribat l'hora. Us ho mereixíeu. Us estimàveu i així ens ho vau demostar. Tothom considerava que estàveu fets l'un per l'altre: us agradaven les mateixes coses, ereu com dos nens, i encara us fascinaven les pel·lícules de Walt Disney. Ell esperava atent i nerviós la teva entrada, i tu caminàves més lentament que mai al costat del teu pare. Semblava que no arribaríeu mai fins a l'altar. Hi arribareu amb esforç, però tot el que costa esforç, arriba. Envoltats de la gent que us estimava, simplement teníeu ganes de dir-nos que us estimàveu. Us encantàven els nens i aquell dia tampoc podien faltar "els teus nens" com a bona mestra que ets, al teu voltant. El teu rostre estava radiant. Això era bo. Els teus ulls vàren plorar emocionats durant tot el dia. Tenies la sensibilitat a flor de pell.
Però, avui, després de deu anys de relació, les coses han canviat. El teu rostre ja no irradia aquella alegria, els teus ulls ja no ploren emocionats sinó ben tristos, i ell ja no somnia en tenir-te al teu costat, sinó que ara ni tan sols et respecte. Sé que estàs trista i et costa dir-nos-ho. Sé que ja no t'estima i tu has deixat d'estimar-lo. Sé que esteu essent víctimes del desgast matrimonial. Sé que us penseu que no ens n'adonem. Ara ja no només estimes "els teus nens" sinó que estimes la teva filla amb bogeria. Però sé que ja no pots més. Segueixes tenint la sensibilitat a flor de pell.No pots aguantar només per la teva filla. Ell ja no t'atrau. Simplement heu passat de l'enllaç matrimonial al desgast matrimonial. Us han calgut deu anys per arribar-hi. És dur però cal acceptar-ho, ja no esteu casats, simplement desgastats. Molts ànims, matrimoni!