Des del cim

DES DEL CIM.

La nit, negra i freda, m'acompanya. Els instants previs a l'eixida del sol sempre són glaçats. Tanmateix, l'ascens veloç amb passes llargues i constants, m'arrenca el bull i suo. La roba s'enganxa als plecs i relleus del meu cos. Panteixo, i l'alè se m'escapa per la boca en forma de densos fumerols que es queden darrera. De pressa, gairebé corrent, escalo fins al cim esmunyint-me entre rocs arrodonits i ginebres escapçats pel vent i els hiverns. Allà, al capdamunt, assegut en la gleva punxent, contemplo el naixement del dia mentre el vent m'enreda els cabells i m'omple els narius d'aire fresc. M'incorporo, faig unes passes i trec el cap pel cingle de penya llisa i lluent, des d'on contemplo l'ampla vall esquitxada de prats i pobles on hi habita la gent. Alço el cap i allargo la vista cap a la boirina que s'enlaira més enllà del Cadí, vers el Sud, on hi pul·lula l'home urbà que, presoner del seu entorn quadriculat i brut, construeix i destrueix empès per un afany mesquí, obstinat a menystenir les lleis naturals i a transformar-ho tot al seu voltant.
Em trec els guants i, aprofitant que ara el vent bufa de Nord, pixo daltabaix del cingle, vers el Sud.