Des d'allí dalt

Era petit, acollidor i ple de plantes, sempre havia estat així. Era el lloc ideal on passar les hores mortes.

De petita i sortia sovint, a l'estiu, per cridar les veïnes i des d' allí dalt i jugar. A l'hivern, era el llloc ideal per veure-hi passar la gent.
Sempre la mateixa gent, gent del poble, gent que sempre t'era familiar perquè la veies tot sobint, quant surties a pasejar, a comprar...

Gent vestida amb robes gruixudes per espantar el fred, cares blanques amb aquells, tan peculiars, nassos vermells.
Aquell senyor que sortia de davant de casa amb el gorro blau a ratlles i la bufanda verda que tenia una colla d'anys, però que sempre li tapava el fred. I la seva senyora, una senyora de cabells blancs, cara blanca, molt prima, tan sols era pell i os, tan que semblava malalta, però com ella sempre havia dit "no hi ha res millor que quatre herbes i un bon remei que ningú creu per no estar mai malalt". Tenia un parlar molt peculiar, ni que sempre havia viscut al poble, tenia un accent diferent.
Era molt agradable, tan , que fins i tot quant jo sortia allí entre les plantes, a contemplar el poble i veure passar el temps, quant ella sortia al balcó de casa seva o passava pel carrer, jo sempre la cridava per "iaia", era com la meva avia, la meva Amiga.
Em vaig passar mes d'una tarda a casa seva menjant bombons i galetes, aquelles galetes que tenien gust a mantega i que m'agradaven tan i que no he tornat a menjar des de llavors. Jo m'ho passava molt be allí amb ella i ella estava contenta de veurem i a mi m'agradava veure-la feliç, tenia un somriure dolç, semblava que t'acaricies i et guardés de tot mal.

Tan sols tenia sis anys quant un bon dia em va deixar, era un dia d'hivern i com tots les altres dies jo vaig sortir de bon matí a veure la gent i ... al mirar a casa seva, en vaig veure sortir molta gent, gent plorant, vestida amb robes fosques, gent trista, la seva filla, a qui tants anys d'abandó no li permetien extreure ni una llàgrima d'aquells ulls, ulls iguals que els d'ella...

No sabia que estava passant, li vaig preguntar a la meva mare per què hi havia tanta gent surtin de casa la "iaia" i em va dir que la "iaia" se'n havia anat molt lluny i que ja no tornaria, però que allà el seu marit la cuidaria molt bé. El seu marit, aquell senyor amb gorro blau i bufanda verda, feia ja uns anys que també havia marxat.

Vaig creixer i durant uns anys no vaig tornar a sortir fora entre les plantes a veure passar el temps, ni a l'hivern ni a l'estiu. Un dia, vaig pensar que sino tornava a sortir-hi, no veuria la gent passar i canviar i ni tan sols m'adonaria que els temps continuava passant. I si la "iaia" em veies estaria trista perquè no i tornava a sortir, allà on jo era feliç. Així que als meus nou anys vaig tornar a sortir-hi.
Per aquells temps era estiu i jo encara era una nena i vaig decidir treure el cap a fora i cridar les veïnes. Eren aquelles nenes amb les que desprès de tants anys de ser veïnes ens havíem fet amigues. Moltes ja no hi eren, s'havien fet grans.
La Mª Glòria n'era una, sempre estàvem jugant a cartes, amb la seva avia, encara recordo aquella cua de conill. Fins que es va fer gran i ja no va voler jugar més.
L' Elibet, aquella nena basca, que per casualitats de la vida havia vingut a viure aquí, en aquell bloc on també hi vivia la Lucia, la noia valenta, jo li deia així perquè era forta i uns anys mes gran que jo i em feia sentir protegida amb al seva amistat, l'única que encara conservo amb un somriure per mi, com jo en conservo molts per ella. Un dia la Elibet va marxar cap al seu poble, i ni que no es va acomiadar de mi, jo sabia que hem trobaria a faltar, igual que jo a ella, encara recordo aquella castanyada a casa meva covant castanyes "calentitas a pedos".

Ara aquell racó no és més que un racó amb quatre plantes on no hi surt mai ningú. Me fet gran, hi habiten dos peixos vermells, el Vel i la Glen, vaig pensar que eren els únics que podrien viure allí a fora sense recordar ningú, ni tan sols les plantes.

Molta de la gent que veia pasar desde allí era gent gran, gent que ja no hi es i que ja no tornaran.

De tant en tant encara i surto, ni que a cops no acabo de sortir-hi, només obro una petita escletxa que tan sols em permet mirar amb un sol ull a l'exterior, amb por que si obrís del tot, passaria la vida massa ràpid, i el no poder assaborir-la ni tornar a sortir-hi mai mes. A vegades des d'allí darrera penso, penso en coses que em posen trista pro que no hem permeten plorar i des d'allí les faig fora per l'escletxa. Miro i comparo, i penso que la vida passa per a tothom, que a mitambè m'arribara el dia en que no i podre sortir més i me'n haure d'anar. Però sempre recordaré aquell racó on vaig veure passar una vida, la meva vida, on se n'esvaïen moltes mes.

Ell sempre seguira verd, petit i acollidor, ni que el destrossin i desapareixi, en la meva ment sempre tindre aquell Balcó.

Ell serà com un llibre de reculls de vides, del pas dels anys i del temps, mai es farà gran, no se n'anirà, serem nosaltres que l'anirem abandonant.