demano perdó a les plantes carnívores

Recordo que...
quan era un embrió
en l'estoig del ventre
de la meva mare,
o sigui ahir, o sigui fa segles,
pensava:
si no fas una bogeria
a l'any, em tornaré boig
i...

convertint la gàbia en ocell
vaig fer un salt.

Des de llavors,
em passo la vida caient,
baixant,
veient les agulles del rellotge
mineralògic
com es tornen boges perdent
el quars.

Per a què paracaigudes
si un està enamorat!

Rera queden
els meus somnis de cargol
damunt la nit d'una fulla verda.
Abella inexperta
xuclant de flors de plàstic,
el nèctar.

No hi ha cel, ni núvols;
estan adormits sobre el mar.

I vaig caient...

veient
els meus somnis penjats
de fils d'estenedor
on les orenetes descansen
a l'horitzó.

I penso...

cap dona és més gran que el mar,
malgrat tot, en el seu ventre
hi caben tots els peixos
i d'ell neixen nous oceans
i tots els versos.

La meva ferotge imaginació
respira amb dificultat rossa
com maniquí que intenta
abraçar-se a l'aparador.

I vaig caient...

passant la vida dient adéu
i sempre quedant-me,
em quedo,
em quedaré,
vull quedar-me,
caure
com una tendra llosa
sobre els teus braços
que m'esperen asseguts
damunt una rosa...

T'estimo tant!

Demano perdó
a les plantes carnívores
que esperaven la meva sang.