Demà

Bona poesia mig eròtica.


Sergi

sense cap mot... però... perquè pensar en el que arribarà demà??

Ja està bé que els camins de l'amor siguin llargs... però compte amb la melancolia!

Un poema dolçament equidistant de l'alegria i la tristesa... difícil equilibri!

Mentre el llegia, m'imaginava caminant sense cap tipus de pressa; gaudint de cada passa que anava donant, vivint entre llençols rebregats i braços acollidors... poques paraules que fan que el vers breu resulti molt saborós.

Tornaré, doncs, a llegir-te, ja que aquest cop ha estat un plaer.

Permet-te'm una abraçada ben afectuosa,
Unaquimera

no existeix, però sempre es personifica i, posats a tindre'l en compte... per què no passar-lo perdut en els seus braços...?
M'ha agradat molt aquest poema.

Una abraçada.

Arbequina.

PD: Per cert, que se'n va anar de vacances, el teu nom? Pel que veig ha tornat més orgullós que mai...