Del fàstic a la indiferència

Recordava els anys anteriors al sistema democràtic, els pagament generalitzats de "mordidas" per qualsevol activitat de l'administració, legal o il·legal, ja fos demanar un permís, una llicència, ja escapolir-se d'una sanció, sempre trobaves algun funcionari i/o empleat públic que parava la ma. D'aquest costum n'havíem deixat arrels fondes a l'Amèrica Llatina, tot i que a més alt nivell, els països anglosaxons, eren els autèntics campions mundials de la corrupció, i al davant de tots, com a campió indiscutible els EE.UU; en aquells anys foscos, en els subsegüents i en els actuals els Estats Units d'Amèrica, sempre, sempre, han revalidat el seu títol de campions mundials.

L'adveniment de la democràcia ens va fer pensar - estúpids de nosaltres - que les coses canviarien per a millor; dissortadament els polítics professionals ben aviat van caure en els mateixos vicis de sempre; des del tàndems marit/muller, que van posar en marxa els socialistes, Felipe de President i la seva esposa de Diputada, Aznar de President i la Botella de Regidora, Saura [ l'inefable "dino" , primer comunista, desprès ecologista , i ara progressista ] Conseller de la Generalitat i la Imma , Regidora de l'Ajuntament de Barcelona. En tots els casos, la única raó, era la manca de dones preparades en els respectius Partits, pensar en qualsevol altra motivació és una mostra de mals pensaments. Vindrien desprès els germans que donarien lloc a una nova paraula, fratinisme , ja que òbviament nepotisme, fa referència als nebots i la família més llunyana, començaria el mestre d'ètica i exemple per a les multituds, l'Alfonso Guerra, que curiosament acabaria lliure [ tot i desacreditat ] desprès de permetre que el seu germà fes servir la seva posició política, i locals de l'Administració pública pels seus negocis il·legals - sembla que ara és el President de la Comissió de Dret Constitucional ], en l'àmbit més proper, tindríem una floració de germans "genials" , no els germans Marx, no !, el del Carod Rovira, el del Nadal i el del Maragall, també està clar . En tots els casos, la única raó, era la manca - en aquest cas d'homes - i/o persones preparades en els respectius Partits, pensar en qualsevol altra motivació és una mostra de mals pensaments.

A les mentides des de l'oli de colza, els suborns de l'Ave, l'atac terrorista de Madrid, l'enfonsament del Prestige, l'accident del metro de València,.... ja n'estàvem acostumats, seguint una tradició que alguns volen situar a l'inici del franquisme, i d'altres entenem com consubstancial als polítics espanyols, la d'enganyar al poble, sense cap necessitat, només com un esport o una perversió. Alguns més agosarats pensen que genèticament , la honestedat, la honradesa , la noblesa de caràcter i la bonhomia, no es troben dins de la informació bàsica que compartim, en major o menor proporció la resta de pobles del món.

Tot plegat des d'aquella vella concepció, en que la dreta representava els interessos del món feudal, dels terratinents, dels innobles, i l'esquerra ho feia amb els gremis, els comerciants i els primers industrials, a un canto i l'altre, en idèntiques proporcions, metges, advocats, notaris, apotecaris i oficis que tenien dret al vot, anomenat aleshores vot censitari, el poble senzill i treballador no tenia dret a votar . L'inefable -Dino-Saura, sempre reivindica aquesta divisió, i s'anomena progressista d'esquerres, és a dir que defensa en realitat els interessos de les ciutats i de la indústria, i està compromès en convertir en desert en camp espanyol, o no ?.

Avui els qui defensen - fora dels partits - la natura i la possibilitat de viure del treball al camp, no troben cap altaveu per fer-se escoltar , i des de totes les opcions se'ls titlla de demagogs, de somiatruites, d'ingenus,... potser algun dia, oi ?

Recentment en una trobada amb antics companys de facultat, algú ens posava de manifest , que tornava a pagar una "mordida" en un Organisme de l'Administració de l'Estat Central, lluny del que pensava el company, la seva afirmació no va despertar cap sorpresa, la major part dels que estàvem a la trobada, ja feia temps que estàvem acostumats altre cop a las "mordidas", i no únicament a l'Organisme al que ell feia referència.

Com diu un sorprenent anunci , ningú NO farà més pels catalans ! , imagino que volien justament dir el contrari, però de vegades els lapsus linguae , ens deixen amb el cul a l'aire, oi ?

En to cas, i contrariant el títol, millor sentir fàstic - això vol dir que encara ens queda si més no un bri humà -, que indiferència; deixar-los fer a ells, no denunciar els seus excessos, renunciar per sempre més a creure que encara podem trobar persones honrades, ens situaria a tots al mateix nivell, i amics meus, encara hi ha classes, oi ?

© Antonio Mora Vergés