Debilitats

Un relat de: Joan Grasa
És ben fosca la nit.
Fa fred,
diria que gela.
I una rere l'altra,
sense que pugui aturar-les,
es fan lloc a la memòria
paraules i imatges que creia mortes.

I ressusciten amb força,
tan gelades i fosques
com la nit que avui m'acull,
donant vigència a secrets
que vaig mantenir en silenci
només perquè el secret era jo,
trossos de mi que no tolerava,
i vaig arraconar i amagar
pensant en va
que així esborrava
la seva existència..

Fa fred,
diria que gela
i la nit, fosca i aclaparadora,
em cau a sobre
com una pesada llosa..

Alliberat el meu jo secret,
sóc jo,
aquesta nit,
fosca i aclaparadora,
la meva pròpia vícitima
i, ja lliure d'excuses i hipocresia,
em fereixo sense pietat,
protocol ni ambigüitats:
Cagant-me en totes i cadascuna
de les meves debilitats.

És ben fosca la nit
Diria que gela.
I aquí estic jo,
deambulant per la ciutat,
cagant-me en totes i cadascuna
de les meves debilitats.

Comentaris

  • Debilitat exposats al fred...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 23-01-2020 | Valoració: 10

    Vaja nit més gèlida que vas tindre aquell dia, i fosca la nit... Les teues debilitats són teues i tal volta et gelarien, per això et cagues en elles... ja ja ja ja ja...
    M'ha agradat llegir-te, Joan.
    Perla de vellut

  • Nit d'hivern[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-01-2020

    Tots els nostres fantasmes surten a la nit. I més a les nits d’hivern. Sembla que les nits d’estiu són amables, agradables... Però una nit freda d’hivern en que no ens visita la son, ens confronta amb tots els nostres jos, i tots, tots, en tenim d’aquests jos que no ens agraden i que voldríem que romanguessin amagats per sempre.
    M’ha agradat!