Pare

No hi ha tecla en un piano
en la qual no vegi,
avui i encara,
la seda dels teus dits.
ni simfonia que no segueixi
el vaivé de la teva batuta,
com tampoc hi ha tribuna que no em mostri
al faristol que vas honrar com a company.

La mort,
disfressada de càncer,
pare,
es va menjar a bocades la teva vida.

Però les teves mans,
els teus dits,
paradigmes de l'harmonia,
mentre van poder…
van seguir teixint..
fabricant música.

Et mories.
Irremeiablement.
Sense opció.

Però els teus dits,
les teves mans,
paradigmes de l'harmonia,
mentre van poder…
van seguir teixint..
fabricant música.

Potser per això,
per tot el que callo,
fins i tot, amb seguretat,
per tot allò que ometo,
i per no fer d'aquest poema un epitafi
que ben bé podria ser interminable,
et dic..

Que no hi haurà mort,
pare,
que pugui esborrar-te..

perquè la música,
la teva música,
pare,
que era la teva pròpia essència,
que era la teva vida,

és.. i serà.. inesborrable.

Joan Grasa