De quin color es la foscor?

Cada ésser té una realitat, una visió del món especial i curiosa. Pot ser que siguin preocupacins molt similars a les nostres però, a la vegada, semblin totalment allunyades. A vegades, a causa d'això, la gent és incompresa, tractada diferent i, fins i tot, exclosa.

La Gisela és una d'aquelles persones que nota que alguna cosa falla, que sent que no encaixa amb la resta. Des de ven petita ho ha sabut, però no té ni idea què és.

Com cada tarda, després de l'escola, fa un camí més llarg que el del matí per tal d'evitar la burla de les seves veïnes. Passa pel bosc que hi ha a la vora i s'endinsa en les seves profunditats. El camí és bastant escarpat a causa de les arrels que hi ha i els arbres són tan alts que costa distingir les fulles més altes.

Ja com a costum, s'atura al peu d'un arbre molt especial. És més ample que els altres i no hi ha cap arrel que el sobrepassi. Aquella zona és el seu lloc de pau, on es relaxa i oblida les angoixes.

Com sempre, escriu en el seu diari, llegeix, i també observa estones indefinides tot el seu voltant. Cada element que forma aquell indret.

Aquella tarda estava trista, no volia tornar a casa, no amb aquelles persones que diuen ser la seva família. Volent oblidar-ho tot es va fer de nit sense adonar-se'n. Els rajos de la lluna il·luminaven cada racó, tant, que no deixaven espai a la foscor.

Mentre la Gisela observava meravellada aquell espectacle, va aparèixer un ésser indescriptible per a ella. Era d'un color que mai havia vist, brillava més que la mateixa lluna. Això no era l'únic que el feia especial, sinó que aquell peix tan curiós nedava entre els arbres com si l'aire fos aigua. Era un ball de colors que tot just acabava de descobrir

Embaladida amb aquell ésser tan místic, alguna cosa en l'interior de la Gisela es va començar a moure. Com més el mirava, més creixia aquella sensació d'incomoditat fins que, d'alguna manera, quelcom es va trencar.

Inconscientment, va saber que la seva percepció era diferent. Que la seva fosca i avorrida realitat era la que fallava i que no concordava amb la resta de persones. Es va adonar que com de vius i bonics podien ser els colors, i com els trobava a faltar en la seva vida.

Segurament per cansament o la felicitat, es va adormir en els braços del mateix bosc. Aquella nit va dormir millor que mai amb uns somnis que mai oblidaria. Estaven replets de colors, colors que mai havia vist, que per primer cop, anhelava.

Va despertar amb els rajos de l'alba. Va mirar el seu voltant i va veure que aquell peix tan curiós ja havia marxat. No hi havia res que indiqués que el que havia vist fos real però, per alguna raó, la Gisela sabia que tot allò havia passat. I no només això, aquell fet li havia canviat la vida i ella no era conscient.