De l'amor a l'odi hi ha un pas

Quan sentia a dir que de l’amor a l’odi hi ha un pas em semblava una d’aquelles teories que, per sonar curiosa, la gent repetia donant-li una credibilitat que no tenia.
De sobte em trobo en un abisme entre el cel i l’infern, se suposa que estic tirant endavant, però a vegades penso que caic, caic en un dolor que em fa perdre el cap i em treu les ganes de viure, un dolor que m’impulsa a anar-te a buscar i agenollar-me demanant clemència, o potser millor, descarregar tota la meva ira, tota la meva frustració en tu, perquè tu ets la culpable del meu dolor, perquè tu m’has pujat als núvols on no podia veure què hi havia darrere d’ells però la llum del sol s’insinuava a traves de la espessor per ferm-me saber que estava arribant al paradís. Tu vas omplir-me allò que sempre havia estat buit, tu vas vessar-me totes les copes de deliri i de èxtasi que guardava dins el meu rebost, tu vas donar-li sentit a la vida i a la meva existència, tu vas travessar totes les meves barreres per arribar a la part mes vulnerable de mi, aquella que no ensenyava mai a ningú perquè viu despullada, perquè es pura, perquè no esta inventada per agradar als altres si no que és la essència que em va ser donada quan vaig arribar a aquest món.
Com vols que m’oblidi de tu? Com vols que passi pagina? Com vols que em cregui que algú altre em portarà fins a les estrelles i em regalarà uns petons tan dolços que m’emborratxaran d’amor, com els teus?
El dia a dia, construir-nos una vida, superar les nostres pors, perdonar-nos a nosaltres mateixos nos missions que tots nosaltres tenim però per a cada un el procés es únic i personal. Dolorosament, en el nostre cas, hem entès que per complir amb això hem de separar-nos. Que sàpigues que el meu cor s’ha eixamplat per tu i després s’ha esquinçat deixant una ferida que encara sagna, l’amor ha sigut el mes sincer que he sentit mai però la teva vida i la meva no son compatibles, els nostres camins es separen per molt que m’hi negui, que plori, que cridi, que m’aferri on sigui ferint-me les mans mentre el vent em porta lluny de tu i a tu lluny de mi. No deixo de preguntar-me si algú altre te la divina fortuna de sentir-te, d’acompanyar-te, d’escoltar-te... no me’n alegro ni per tu ni per ell, encara no, la gelosia apareix com trols armats i pudents que m’intoxiquen per dintre i que nomes volen destruir qualsevol evidencia de que això sigui cert.
A vegades no entenem perquè som aquí. Jo un dia em vaig respondre a la pregunta: soc aquí per caminar al teu costat per sempre. Ara torno a fer-me aquesta pregunta i no trobo la resposta. Si algun dia pogués estimar-te sense patir-ne les conseqüències t’asseguro que coneixeries l’àngel que viu en mi, l’àngel que soc i que s’ofega entre un munt de toxines humanes que criden expressar-se i ser ateses.
T’estimo igual que el primer dia, et desitjo igual que el primer dia, et trobo a faltar igual que el primer dia i t’odio igual que el dia en que vam saber que no estàvem fetes l’una per l’altre.