De cada nit

Ara, no voldria res més
que la llum blanca de la lluna
fes reflex a les retines
d'uns ulls tan desconeguts
com alhora, desitjats.

De cada nit neix un nou dia,
una butxaca plena de secrets,
on m'avinc amb les onades que, captives,
s'esmunyen en blancs per l'escullera.

Sense voler-ho, invento fantasies,
t'invento a tu i m'enlairo al cel,
emmotllo records amb cera calenta
per preservar els contorns del temps
de banals moments que els emmetzinin.

Estirat a la cala miro el cel ataronjat
d'un capvespre incandescent,
els ocells, fan front al vent,
desapareixen sota l'horitzó
enllà on la nit no arriba, s'hi perd.

Arriba la nit i el fum s'envolta del negre,
i una infinitat de llums artificials,
que t'esperes, dins la ciutat,
on la ceguera és permanent,
on ja fa anys que hi viu,
convicta, la bellesa dels estels.

La mirada es perd en el no res
del firmament rera la muntanya,
aquesta muntanya esquerpa on
el verd ja quasi no s'hi troba,
el futur m'empaita per l'est,
el passat es difumina a l'oest,
i el present es torna espai, a la ment,
indret asserenat aquesta nit.

Sense preses, m'apresso a cercar
un futur que no és llunyà,
un estel que clami al cel
de les nits de ningú,
dels amants, dels secrets,
de la conspiració de la llum
feta foscor a cada indret.