Dansant a mitjanit (III)

Els ulls es tanquen, poc a poc,
assegut miro el no res, la foscor,
la llàgrima cau sense voler,
l'instant en què el record se'm fa patent.

Delicadesa exquisida eres tu, beguda dolça de deesses,
la mirada tendre, ulls salvatges, lluent reflexe de bellesa,
esdevé ara un trist miratge.
Sóc llampec que busca el terra, escuma blanca que s'enlaira,
impacient, cerco la drecera, viatjo sol, sense equipatge,
pas a pas, esgotat, trist,
sento al vent que m'acompanya...
El soroll de les onades, miro en front,
veig l'abisme,
em paro, penso, recordo, enyoro... i ric!
Impossible avançar, el penya-segat davant, la mar a baix,
l'horabaixa s'accentua, no hi ha cartes per jugar,
la caiguda o la tornada, la mort o la distància...
anar més enllà, impossible, el camí és talla...

D'il·lusions i records aixecaré un far a peu del mar,
l'esperança, feix de llum incomparable,
i si cap dia passes a la vora,
d'aquest mar tan solitari,
veuràs la llum, veuràs el far,
veuràs l'amor que brilla clar,
recordaràs, m'enyoraràs i tornaràs...