Crònica d'un matí qualsevol

Sona el despertador.
L'apag, remugant com sempre.
Perquè no em vaig ficar al llit més prest anit?
Em dirigesc, amb pas titubejant, cap al bany.
Uuh quina mala cara!
Intent llevar-me les lleganyes, que s'han quedat aferrades i s'oposen a abandonar la comissura dels meus ulls.
I és aleshores quan em mir fixament a mi mateixa i sembla que caic dins el mirall; el meu reflexe i jo som tot u.
I pens...
Tinc ganes d'estar amb tu.
Ganes d'abraçar-te, de desfer-te en tres-cents vint-i-vuit petons.
Ganes de que em deixis marxar.
I llavors...
Ganes de volar lluny, molt lluny.
Més encara.
Millor... m'acompanyes?
Tornar, quan ja tot sigui clar.
Quan el sol ja no s'amagui rere els núvols
i quan la pluja no torni per xopar-nos de nou.