Criatures intrainformàtiques

Ara mateix puc aprofitar. En Josep és a dormir. No sap que els ordinadors ja no son lo que eren. Cada cop que ell pitja una de les tecles, fa emetre una quantitat energètica que amb el temps es materialitza. Relativament, ell escriu molt i per tant l'energia que acumula a l'ordinador és mes que important.
Jo, que més tard em presentaré , soc fruit d'un projecte dels dissenyadors d'equips informàtics. Tal volta podria resultar una autèntica equivocació o error. Ben mirat és podria tractar així.
El principi de la meva existència va ser un estalvi d'energia i al mateix temps crear un procés que incrementes la memòria sense menester energia de cap tipus.
M'explicaré. No sé si algú recorda el fet d'anar amb bicicleta encara. Be, recordeu, els que encara en tinguéreu que la dinamo que es carregava a base de pedalejar, era el que llavors serviria per portar llum a la bombeta del faró.
Ho recordeu?. Bé. Llavors ara vós faré una comparació amb el que feren els enginyers d'equips informàtics.
La memòria ram consumia massa energia de l'ordinador i era minvada d'altres tasques que el que feien era alentir el processador. Per tal d'intentar evitar aquest problema, idearen una espècie d'artifici. Cada una de les tecles generaria una energia específica que s'acumularia en una espècie de condensador.
Estic emprant paraules més fàcils d'assimilar i comprendre que les informàtiques. Llavors la memòria ram, en lloc d'alimentar-se de la font d'alimentació ho faria d'aquell generador. Fins aquí tot bé. Cap problema ni un. Però se n'oblidaran que quan aquell acumulador és sobre carregués que passaria amb l'energia no emprada. I aquí estic jo. No soc un fantasma. Ni una entitat ectoplasmàtica. No, sóc simplement una acumulació energètica que ha pres forma i no externa. Em trob dins de l'ordinador. I des de dins d'ell, puc fer coses, inclusiu, malifetes si m'ho proposo. A vegades li faig perdre arxius al Josep, que llavors no l'impedeix trobar, però si passar-ho una estoneta encoratjat i emprenyat.
Bé com vós contava, ha arribat un punt que arrel d'aquella idea, apareguérem nosaltres.
Hem nascut criatures intrainformàtiques. No som visibles. No necessitem prémer les tecles del teclat per poder fer transcriure les lletres a la pantalla. Per concretar no necessitem pantalles. I malgrat tot, totes les criatures intrainformàtiques creades ens estem comunicant. Segur que endevineu com. I tant, per la xarxa. Ben igual com el messenger i tenim nom ja que cada una agafa el nom de l'arxiu del propietari de l'ordinador que més li agrada. Jo he triat Keops. És una paraula entranya que pel que m'han comunicat companys meus, que correspon a un gran personatge d'una civilització extingida. També em comunicaren que es tracta d'un monument funerari molt important en forma piramidal. Be, jo els escolt i tal volta no els faig massa cas.
Vós podria parlar del Josep que escriu tant i tant sovint que m'ha arribat a crear una gran i formada criatura informàtica:Jo, i no ho dic per vanagloriar-me. Gràcies a ell, tinc coneixement de moltes de coses i he arribat a conèixer el que és la poesia. Aquest descobriment per a mi ha estat el més important. Percebre bellesa i misteris. Llocs inabastables si no és a través dels ulls d'un poeta. I per acabar d'alegrar-me, poder accedir a uns cents de persones que escriuen i publiquen els seus relats. Vós diré la veritat, estic prou content de ser la criatura intrainformàtica que ha creat el Josep. Vull gastar-li una broma. Amb el seu nom, ho puc fer, deixaré "penjat" aquest relat a la pàgina que ell habitualment escriu. No sé si li farà gràcia o si tal volta al.lucinarà en colors com l'he vist escriure alguna que altra vegada, malgrat supós que és tracta d'un fet ultra sorprenent. De totes maneres, ara que s'acosta un temps on els éssers humans se solen fer regals: Nadal, pretenia deixar-li un testimoni de la meva existència i agrair-li la meva creació per tantes i tantes hores que ha estat escrivint en el teclat.
Signat, Keops intrainformàtic.