Créixer

De cop ets sents caure al buit amb la sensació que ningú t'allargarà la mà perquè t'hi aferris. I sents un neguit a l'estómac i una tremolor de cap a peus.
Et veus perdut, no saps com aterrar en aquest nou món que t'espera i voldries un consell d'un amic. Però quan sents el brogit d'aquesta veu rera l'orella et negues a parar-li atenció i t'allunyes de la remor encara que això suposi fer un pas més en el buit.
T'espanta pensar que ets com un titella a qui estan tallant els fils però alhora t'apresses a fer-ne desaparèixer els fragments que en queden. De fet els cremes, però llavors intentes recuperar-los de les cendres per si encara no s'han consumit del tot.
Vols cridar fort però creus que ningú et sentirà. I proves de plorar però ets sents massa vulnerable.
Ets un cúmul de desavinences entre el que fas i el que vols, entre el que dius i el que sents, entre el que voldries ser i el que ni tan sols saps si ets. A voltes et sents únic però de cop et desespera la convicció que ets massa mediocre.
Voldries anar uns anys enrera, o no, millor endavant, però alhora voldries allargar cada moment fins a la sacietat.
Tu mateix et desconeixes, i a més, ets incapaç de fer comprendre a ningú com et sents. Però no t'importa. O potser sí?
Deu ser que t'has fet gran...