Creant o endevinant el futur

I aquí teniu les paraules literals de l’Anna:
-En Pep, igual que el meu pare, un egoista i un masclista que només sap anar a la seva bola. Tots els homes són iguals-.
Aquesta va ser la contundent conclusió a que va arribar una amiga meva, ara ja fa quinze anys, després de festejar uns mesos amb un noiet del poble per primer cop.
Com molt bé podeu deduir, la cosa no va funcionar.
Tampoc no han funcionat les moltes altres vegades que ha provat de sortir amb d’altres nois. Ho ha provat amb nois de ciutat, amb nois amb estudis, amb nois sense estudis, amb nois alts, amb nois baixos, amb nois tímids... Tan se val, amb tots, amb absolutament tots, malgrat amb alguns ha gaudit d’uns inicis molt engrescadors i prometedors, la cosa ha acabat sempre igual que com fa quinze anys.
I és clar, ella, després de tants de temps i tant provar, pensa que ja de joveneta havia estat molt llesta i ho havia clavat: “tots els homes són iguals”.”

I aquí teniu les paraules del meu amic Andreu:
-Quin cabronàs de jefe que tinc; ho sabia, sabia que tard o d’hora me la jugaria. Ja m’havia anat avisant el meu pare: “Andreu, fill, quan entris al món del treball, tu sempre alerta, que els jefes se’t voldran aprofitar, són un cabronassos“-.
Això és el què ens va dir tot moix l’Andreu, un dissabte al vespre mentre fèiem un toc amb la colla unes setmanes després de començar a treballar per primer cop.
I sí, aneu ben encaminats, com molt bé podeu intuir, la cosa no va funcionar i l’Andreu, un dia cansat de les estratègies del seu cap, va saltar muntant un gran sidral i es va acomiadar de l’empresa per anar a la cerca d’una nova experiència laboral.
I ja us ho imagineu? Si, oi?
Doncs res, que l’Andreu va trobar feina en una altra empresa i poc temps després, ja era víctima d’un altre explotador sense escrúpols.
I així li ha anat la cosa, de feina en feina i d’explotador en explotador.
I és clar, ell, després de tants anys i tantes feines i tants caps, pensa que el seu pare era molt i molt llest i que ja l’havia avist: “tots els caps són uns cabrons”.

Us en podria presentar uns quants més d’amics amb unes quantes històries que es repeteixen i es repeteixen.
Sabeu què en penso jo? Doncs que la vida ens acaba portant les experiències necessàries per tal de poder reafirmar allò que pensem i creiem.
Ai, si la Anna pogués pensar i sentir que hi ha homes diferents del què ella creu... Ai, si pogués mantenir per uns instants aquest nou pensament... La vida li faria un tomb de 180 graus.
I l’Andreu? Ai si l’Andreu pogués creure i sentir que hi ha bons caps. Ai si pogués mantenir per uns instants el pensament que tindrà un bon cap que el respectarà i valorarà... La vida li faria un tomb de 180 graus.

Que fàcil és aprendre...O hauríem de dir mal aprendre?
I que difícil és esborrar les coses mal apreses... Potser perquè no ens n’han ensenyat.
Ai que fàcil que és pensar que tenim mala sort i que les coses en venen de fora.
Com sovint dic, conscient o inconscientment, tenim a la vida allò que estem cridant que ens arribi, ja sigui simplement per reafirmar les nostres creences o per què és la nostra normalitat i no en coneixem ni en sabem imaginar una altra.