Corrupció al parlament

"Per fi puc tocar la mà corrupta del president Espardenya", digué l'acòlit, el militant, seguidor, o simpatitzant. A l'alta política no poden faltar els escàndols, pensà. Allà el tenia, al davant, i ja marxava, cap a d'altres mans, cap a noves destinacions. El militant de base no tenia gaire a veure amb el seu líder, que s'entenia a la perfecció amb els seus adversaris, era una guerra de cavallers, en que no hi havia enfrontaments massa directes, ni invectives que no fossin pactades. Els xiulets des dels escons eren pactats, un circ on podien representar-se molts drames, clàssics i contemporanis, però sempre amb esperit constructius.

"Parlamentaris de Catalunya, m'adreço a vostès per dir-los que els meus adversaris són una colla d'enzes, una patuleia d'impresentables, una host d'almogàvers, i puden com una cort de porcs". Després als passadissos tot eren somriures, i encaixades de mans, i comentaris de lloança. Dels uns pels altres. I el militant de base es demanava perquè mai no arribaven a les mans? Si es deien el nom del porc, al qual pudien, perquè després no hi havia clatellades? No hi havia forces contra els avalots apostats als passadissos. Sense testimonis no calia seguir amb el circ, ni ostentar l'enemistat mútua. Només les encaixades de mans i els somriures, i la renglera de canapès a punt per ser engolits.

El pobre canapè esperava el seu torn. Ningú no tenia en compte la seva opinió. Se sentia com el militant de base, a punt de tocar la mà corrupta del seu líder, o d'algun dels seus consellers, a punt per entrar a formar part del seu cos corrupte. Perquè hi ha membres incorruptes de persones mortes i cossos corruptes de persones vives. És un misteri, pensà el canapè, que provava de canviar endebades el seu color per no ser atractiu. Preferia les mosques i els cucs, i la floridura que l'esperava si era descartat, a unes escombraries. Aleshores la seva vida seria més llarga.

El líder, el president, parlava amb els opositors, emprenyats simuladament amb ell per uns insults de cruel acidesa que els havia llençat. Però en mig de somriures, i encaixades de mans, que ningú no pogués dir que no eren cavallers. I a la mateixa sala hi arribava un hippie. Era un cantautor, reivindicatiu, un home de cabells llargs i bruts, amb mitja barba, mal afaitat, incipient. L'home encaixava mans i somreia com qualsevol altre. Sense embuts. Ell formava part de tot allò d'alguna manera. El seu seguidor de base amb prou feines l'havia pogut tocar. Aleshores es produí una estranya combinació, perquè el militant pogué estrènyer la mà del cantautor, la mà corrupta del cantautor, el mateix dia. Anar al parlament era tot un esdeveniment, a on es podien tocar mans de tota mena.

El militant es demanava si la seva mà encetaria un procés irreversible de corrupció, després d'haver tocat aquelles mans, víctimes d'una lepra intel·lectual, incurable, i sense marxa enrera. La seva mà es descompondria i acceptaria feixos de bitllets a canvi de favors o influències. A partir d'aleshores es contagiaria de la malaltia del poder i podria adjudicar obres i atorgar contractes. Seria un remenador de cireres de primera categoria. Ningú no el podria acusar de res, les mans sempre netes, amb una brutícia negra i estesa, i en aparença com les mans d'un nen. El militant somiava amb arribar a la presidència. Hauria de parlar molt, i fer grans promeses, i corrompre's.

El president se la xalava amb alguns dels seus fidels, partidaris de les seves tesis, correligionaris, identitats intel·lectuals, que participaven del treball col·lectiu d'amagar darrera paraules retorçades els seus veritables fins, que eren l'enriquiment i l'abús. El poder alçant-se en tot el seu esplendor. El militant, que observava tot des d'una porteta que donava al passadís, a on havia aconseguit arribar, burlant uns controls de seguretat, se'n feia creus. Quantes coses ignorava la militància de la realitat, del contuberni del passadís, de les coses que allà s'hi coïen. Pensí aleshores, veient el militant, que la seva causa estava perduda, que els seus esforços eren treball perdut, que escampava la llavor en una terra eixorca, que recolzava amb les seves espatlles la tasca de desviar i divertir a tort i dret d'uns dirigents podrits.

Tornaren a la gran sala. La flaire era de perfum, no pas de suor ni d'immoralitat. Ningú no podia dir que en aquell hemicicle es representava una al·legoria, que es pretenia escenificar un enfrontament inexistent, que uns i altres s'odiaven, es menyspreaven, es posaven a parir. Només amb les formes. El president era el mestre d'aquestes, les coneixia, les doblegava, per formar-les amb el seu desig, i fer-ne figures diverses, d'armes llancívoles. El cap del cap de l'oposició tenia un fitó de diana dibuixat, un cercle indefens en aparença, a on anaven a parar paraules i frases fetes. "No ens hem de tancar en la complaença de nosaltres mateixos, perquè aleshores l'acció de govern...". Paraules buides per a explicar un poder inexistent.

I és que el president amb prou feines governava. I el conjunt del seu equip tampoc no tenia influència real. Només a cop de corrupció podia treure'n cullerada de les conjunctures. No governava, això era un fet. No podia canviar eres de res, no podia fer observar els seus principis als altres. Només parlar i parlar. El president era un lloro, dins la gàbia. I els que li donaven de menjar i li posaven a signar els papers sabien el pa que s'hi donava, les coses que es feien, i les que no es feien. El president no sabia res de res, només en algun moment un esclat de geni el feia endegar una nova línia, una política, que havia d'adaptar-se a les que ja hi havia, i ques diluïa a còpia de modificacions i disposicions transitòries.

"Em penso que avui tindrem una sessió llarga, els temes que tractem són de cabdal importància". "Què diu ara, això ho enllestim de pressa, tot depèn de l'agenda del president, la qual desconec". "Però els temes són importants". "No siguis passerell, no hi ha cap tema important, només el discurs és important, els temes els podem negligir". "Però home, trobo que del ques tracta avui s'hauria de parlar una bona estona. No es pot deixar de banda això que és tan fonamental". "Tu ets massa nou per aquí per comprendre-ho. Això durarà el que hagi de durar, en funció d'uns paràmetres que no són la utilitat. I ara apartat que haig d'agafar un canapè".

El pobre canapè no havia aconseguit el seu objectiu de ser ignorat. A sobre no seria menjat pel president o per algun conseller sinó per un parlamentari de l'última fila d'un partit marginal, amb el que ningú no comptava. Un partit reivindicatiu, però que no reivindicava res. El canapè observava la boca del parlamentari, amb algunes càries, i pensava en la seva panxa. Hi trobaria una bona companyia allà baix, perquè n'era de golafre l'home. Un col·lectiu sencers de canapès l'esperaven a l'estómac corrupte d'aquell eixelebrat.

Tot d'una un espontani. Algú s'havia esmunyit per entre les mesures de seguretat. Anava tot vestit de verd i duia un pancarta. "Prou abusos! No al tunnel! Espardenya dimissió!". De seguida un núvol d'agents de paisà, sortits de no se sap on, el reduïren i el conduïren a la sortida. El president mirà uns moments, amb els seus ulls corruptes, i seguí amb la seva conversa, amb alguns acòlits del cap de l'oposició, que se'n alegraven de poder tenir unes paraules amb ell. Era un honor. El president els explicava que quan havia dit ruc obtusat al seu líder, el cap de l'oposició, ho havia fet sense ànim d'ofendre, igual que en dir bleda assolellada i marcida a la seva mà dreta, que havia estat consellera en l'anterior govern.

"És una llàstima veure com els que han tingut el poder l'han de perdre. Això em fa pensar en el meu futur. Suposo que amb totes les comissions fraudulentes que cobro podré tenir un descans quan deixi les meves obligacions, però no ho tinc garantit. Ningú no pot parlar del futur amb seguretat. Hi ha judicis, i escàndols. "Alguns volen arribar al poder al preu que sigui". El militant que escoltava la conversa, a través de l'escletxa que deixava la porta badada a on s'amagava pensà: "D'altres volen romandre-hi, també al preu que sigui".

El canapè feia coneixences a la panxa del parlamentari. Aviat seria merda i parlamentari, a parts iguals, o merda i merda, segons es miri. El canapè es desfeia en mig d'àcids, en companyia de molts altres dels seus col·legues, que havien seguit la seva mateixa sort. Era un canapè de salmó fumat amb formatge de cabra. Tots els de la seva renglera dins la safata eren amb ells, i molts altres de les rengleres veïnes. El parlamentari no podia ser més golafre. De sobte la boca de l'estómac s'obrí per deixar passar ni més ni menys que cinc companys canapès de foie-gras amb julivert, amuntegats i sense a penes mastegar. Allò era un genocidi. El parlamentari s'estava passant.

Els canapès reunits en assemblea decidiren emprendre accions contra el parlamentari, que havia fet minvar la seva població desproporcionadament i injusta. Li farien tenir una mala digestió. Sabien com fer-ho. Els hi havien ensenyat a l'escola de canapès, als primers graus. Només havien de combinar-se d'una manera especial amb els àcids de l'estómac, per excitar-los. Tots els canapès començaren a insultar els àcids, a rebutjar-los. L'estómac del parlamentari segregava més i més àcid. Al cap de pocs minuts l'amo de la panxa va haver d'excusar-se. Estava del tot descompost. Tenia un empatx.

El president no menjava gaires canapès, ni tampoc bevia cava. Per guardar les formes. Després, al seu despatx, a les dependències del parlament, tindria un segon refrigeri, amb menjar i beguda per ell sol. Així la seva imatge corrupta podia ser preservada, sense que ningú el pogués acusar d'avidesa. Havia de mantenir les formes. Perquè només de formes vivia. Sense poder governar en realitat només li restava el seu discurs, i la seva imatge, ambdós corruptes com ja s'ha comentat.

La sessió cont
inuava després de l'esmorzar. El president era un altre cop darrera el faristol. Els somriures i les encaixades de mans s'havien acabat. El born figurat de la tribuna d'oradors acollia un nou torneig. "Vostè té les mans brutes i negres com el sutge". "Doncs vostè les té podrides i menjades pels cucs". "Doncs vostè quan era al govern va sodomitzar la meitat dels uixers, conserges i vidells". "Doncs vostè va matar a ganivetades tota la seva família política". Acusacions poc fonamentades, calumnioses, però que no havien d'acabar als tribunals, perquè el president i el cap de l'oposició podien dir-se el que els vingués de gust sense tenir por de les conseqüències.

Després de la sessió, el militant de base marxava de la graderia de convidats i públic. Els parlaments havien durat poc. Marxava satisfet perquè havia tocat dues mans importants, i perquè potser la seva mà s'havia infectat i esdevenia corrupta, i aleshores li plourien dels diners, sense haver-se d'esforçar per merèixer'ls. Somiava encara quan agafava l'autobús de davant del parlament. El president, que tenia una important reunió es retirava a les seves estances privades. Un despatx i una habitació, i d'altres. Un petit palau per al seu gaudi.

Després de cruspir-se uns canapès de millor qualitat que els que havien servit al refrigeri del passadís, procedí a entrevistar-se amb un constructor, que volia fer una abominable mole d'edificis llargueruts a un espai verge on floria la vida i a on corrien els rierols. Per tal poder conduir les llicències havia de pagar el constructor al president la suma d'un milió, per via del partit la meitat i directament a un compte en un banc suís al mateix president. L'acord es va tancar de seguida. El constructor podia pagar allò i molt més, i a més se sentia satisfet de poder manipular el poder.

I el militant de base, un cop tornat a casa seva, donà la mà al seu fill. "Aquesta mà ha tocat la mà del president, una mà amb el germen de l'èxit. Tu també pots contagiar-te. Potser algun dia tu podràs ser igual d'immoral que ell. Jo sóc un pelacanyes, però tu pots arribar al capdamunt, ja ho veuràs, fill". El fill se'l mirava sense gaire interès. De fet trobava una mica de fàstic que hagués tocat feia una estona el mateix president, a qui trobava un ésser abominable. Però se'n tornà cap a la seva habitació. Potser algun dia, potser les coses eren diferents, potser el món canviava. Potser.