Corda trencada

Maria anava com una ànima en pena, donant tombs per la vida sense un rumb fix.

Què el passa Maria?

La gent que se l'estimava s'amoïnava pel seu comportament actual. Ella sempre havia estat una xicona alegre, que encomanava les ganes de viure, i ara ...

Maria no responia a les preguntes de la seua gent, per ella sols hi havia hagut una persona a la que considerava seua, que sempre tenia junt a ella en els seus pensaments, indestriable, l'amor de la seua vida, impossible visualitzar un futur sens ell, inconcebible fer plans sense tindre en compte el seu parer. I ara ... Ara tot havia canviat. Anava sola per la vida. Pel davant sols es presentava un teló gris on no hi ha res, doncs ella hi serà sense ell, sola.

Què s'ha anat amb alguna altra?- Li preguntà sa mare. No, no era tan senzill. D`haverla deixat per una altra no l'hauria dolgut tant però.

Sa mare no ho entenia, ni molta altra gent veia la raó per la que Maria se sentia traïda.

Un dia arribà a casa el Vicent, tot joiós, amb un esclat de vitalitat. Maria en veure'l preguntà - Què ens ha tocat la loteria?

-Millor, - començà a dir ell -me'n vaig a Nova York.- Ho va dir fent un saltiró final, com ho feia Sinatra quan cantava la cançó New York.

La cara de Maria era el revers de la de Vicent.

- Com que te'n vàs a Nova York?
- M'han oferit un càrrec directiu a l'oficina de Nova York. Comence d'ací quinze dies!

Maria continuava clavada en el mateix lloc, amb uns ulls molt oberts.

- Pe... però ... i jo? Què no penses amb mi?

Ell, amb un somriure als llavis, agafant-la de les mans li digué - És l'oportunitat de la meua vida.- Com veiera que ella continuava atònita continuà - Tu també pots vindre.
Aquella darrera frase confirmà a Maria la traïció de Vicent. Ell ja no se l'estimava. Havia fet plans de futur on ella no entrava. Solament en aquell darrer moment ell es va adonar que no l'havia tingut en compte. Quan de temps feia que l'havia deixat d'estimar, que la considerava com un farcell que portava amunt i avall, com un moble més de la seua vella vida que ara tant es podia portar com deixar, que sols li provocaria un xicotet record en moment d'enyor del passat.

- On va la corda va el poal?- li dia sa mare. Però per què havia de ser ella el poal? Per què havia de ser ningú la corda? Per què no es tenia en compte la seua opinió, la seua pròpia vida, el seu treball, els seus desitjos, els seus anhels? Vicent l'havia abandonada ja feia temps, no per una altra persona, no perquè l'odiara. No. Simplement havia deixat de tenir-la en compte.

Ara caminava perduda per la vida, amb la sensació d'abandó que l'havia deixat Vicent i la d'incomprensió que li manifestaven la resta de la gent, inclús sa mare.