CONVIURE AMB TU...

Un relat de: JanaiChris

Conviure amb tu és viure cada moment oblidant el moment,
És viure encadenat a la foscor constant,
On no tenen cabuda els records,
On cada dia és nou, és vell, és passat....no existeix...

Conviure amb tu és perdre el sentit de la realitat vivint la realitat
És saber que vius absent al que vas mirant
On el futur no hi té lloc,
On el passat és un forat, és, sense saber què és....és por...

Conviure amb tu és veure destrossar una vida i la vida dels que t'envolten
És recordar què era sense tu
On la ràbia i la impotència ens aclapara
On no varem demanar que vinguessis, vas aparèixer...et vas quedar...

Conviure AMB TU és descobrir que no hi ha marxa enrere,
És viure una altra realitat
On la memòria és absent.
On la lluita diària és acceptar, és entendre....és frustració...

Conviure amb tu, alzheimer, és esgarrapar records allà on només hi ha el buit.

26/08/09
Jana

Comentaris

  • ...i esclau de tu[Ofensiu]
    wilheim | 29-05-2013 | Valoració: 7

    m'agrada lo de "conviure" és una bona definició del patiment,
    doncs avui encara no es pot combatre, no hi ha cap batalla perquè aquesta guerra és perduda. Només allargar el període ja tan curt d'esclavitut.
    Esclaus de l'Alzheimer per tant esclaus del nostre cos
    On queda la nostre ànima?

    molt bo, et felicito pel relat.

  • plorant sense sentiments[Ofensiu]
    Avet_blau | 04-09-2009 | Valoració: 10

    conviure amb la foscor i la buidor,
    com un forat negre que s' empassa tot els records...i mes.
    mirant..i no veien
    somrient...i no sentint,
    plorant sense sentiments.

    Molt bo JanaiChris

  • Una mala convivència...[Ofensiu]
    onatge | 29-08-2009 | Valoració: 10

    Hola Jana em sap greu respondre't amb una poema cosí germà del "Conviure amb TU...". Però ara mateix és el que m'ha vingut al cap.


    Presoner/a d'Alzheimer.

    El mal ve sense avisar i se'ls menja l'enteniment.
    Passen de grans a petits com si fossin nens.
    Perden saber fer el gest de pentinar-se,
    rentar-se la cara, cordar-se la brusa,
    caminar com feien des de fa tant de temps.
    Però no, el mal els roba l'enteniment.
    Perden la noció del temps, no saben
    si han menjat o si passen gana.
    No saben si es dia o si és nit.
    Et miren i somriuen com si fossin nens.


    Un mal que se'ls menja la vida en vida...
    Poden viure anys i panys però la malaltia
    se'ls ha menjat la identitat, com si les seves arrels
    haguessin perdut la terra, i ara el fruit és incert.
    Perden la seguretat de posar els peus a terra.
    Perden la consciència de vida i de viure.
    Et miren i no et reconeixen, perden el dibuix
    de tot record, tot esdevé vell i empolsegat
    al sembrat de la memòria. Perden el traç
    de tots els camins, els fets i els no fets.


    Perden el gest de tot gest. La persona queda
    embolicada amb una vida de cartró.
    Et miren amb el somriure de la intemporalitat.
    Com si quedessin ofegats en el propi record.
    No saben si respiren o sospiren. El mal
    amb tota la seva força s'ha fet amo i senyor...
    Perden el cap com si se l'haguessin
    deixat en algun lloc.
    Ja no saben de la bellesa d'una flor,
    ni de la caiguda dels seu pètals.


    Es miren al mirall i no és que
    no es reconeixen, és que no veuen res.
    Fins i tot perden la sensibilitat del dolor.
    Ja no poden reconèixer una carícia.
    És com si baixés la guillotina
    i tallés tot el seu passat...
    De cop ja no són ni grans ni petits.
    Dia a dia un ésser humà queda enterrat en vida.
    Perden la capacitat i la riquesa del diàleg.
    Només et miren i somriuen, i de vegades ni això.


    En la tarda dels temps queda enterrada una vida. Enterrada en una capsa
    que mai més no es podrà obrir.
    Desigs i neguits tot s'ha esborrat per sempre.
    Indiferents a si plou o fa sol...
    si fa fred o calor, si es diumenge o divendres.


    Quan quedem presoners d'aquesta malaltia
    no som ni ratolins de laboratori.
    Podríem dir que el mal s'apodera de la
    nostra vida fins i tot de les
    nostres constants vitals...
    L'avi l'àvia queden petrificats en una estampa
    de temps; de tot el que havien,
    havien perquè malauradament ja no són...
    I cada dia més petrificats, més de paper.
    I passat el temps del temps moriran
    sense saber-ne el perquè.
    Cap malaltia no és bona
    però aquesta ens ho roba tot...


    Salut.
    onatge

  • Viure... amb...[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 29-08-2009 | Valoració: 10

    Un Relat rodó. Complert. Intens. Enriquidor.

    Conviure, per mi, és VIURE AMB....

    Gràcies.

  • MAL COMPANY PER CONVIURE-HI[Ofensiu]
    JOSEFINA | 28-08-2009

    Mal company, aquest Alzheimer i malauradament no tries compartir-hi la vida, es presenta, s'instal.la a casa teva i s'hi queda.
    Quan vols adonar-te'n, ja s'ha fet l'amo de la teva memòria, de la teva vida ... S'ho ha quedat tot i no t'ho torna mai més.
    Mal company, si, aquest Alzheimer.

Valoració mitja: 9.4

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: