Contradiccions...

He arribat a l'extrem de l'abisme,
acaronant un lleuger silenci que
m'obsessiona dolçament.
I sembla mentida, tractant-se de mi,
que la meua ànima estiga tan quieta
i tan dúctil a la vegada, tan creïble i
imaginària que compren cada part
de mi mateix i m'acompanya en el meu camí,
angost, que no és altra cosa que la pròpia vida...

Però et tinc a tu al meu costat, et tinc
quan fa sol i també quan m'inunda l'ombra,
quan és de nit i de dia, als meus braços,
i jo als teus, tan units...
I se m'acaben les paraules perquè ja t'he dit
que t'estime i que gràcies per romandre ací.
I també t'he dit que no t'estime i que vull que marxes,
per aquella porta, i no tornes mai més a la meua vida...
A la meua vida que ja ocupes i que no podré negar,
ni ací, ni mai, així és la sinceritat,
tan descarada....

Et trobes ja tan dins de mi, que seria incapaç
de traure't fora, de despullar-te tota, deixant-te
sense identitat, sense cap raó de ser...
I em negue a acceptar que formes part de mi
perquè tu eres jo i jo sóc tu, així,
canviants...

I si t'estime és perquè t'has fet d'estimar,
m'has estimat i continues estimant-me
amb tanta estima que m'estime més estimar-te,
I deixar de banda tantes coses i agafar-ne d'altres,
Agafar-te a tu de la mà, la meua mà junt a la teua,
o amb el cor, i continuar aquesta Ítaca
que m'assembla a tu i que ens converteix en iguals.

Comencem el viatge i sé que tu m'acompanyes.
Fem que comence ara un nou amanéixer,
que hui aparega als nostres cors,
l'amor que ara ens tenim

Estimem-nos amb pros i contres i la resta....

Estimem-nos...