Contra el món contrari

No havia pretès en cap moment abandonar el seu món i oposar-s'hi. No buscava pas fugir d'enlloc ni escapar-se de res. Però abandonava, fugia i s'escapava del què era i s'envoltava fins ara. Per què? Perquè es donava... inèrcia.

De sobte, com cada agost, confonia soledat i companyia, felicitat i tristesa... es confonia tota ella entre l'incertesa de no saber qui era. Desubicada, no sentia ni pensava res amb fermesa. Mirava sense veure-hi, parlava sense sentir-hi, ballava sense música i cantava sense lletra. Sentia... que no sentia res. I pensava... que potser li havien estirat el cor amb un tirabuixó, com si fos un tap de suro d'una ampolla de vi passada.

De sobte, tot li era foraster i apartat. I tothom la reconeixia de lluny, perquè cada cop era més lluny. Cada cop es mostrava menys, cada cop es cobria més... i cada cop... sentia i mostrava que sentia menys. Però, sense que ningú ho veiés, sentia i se sentia a si mateixa dolguda per aquesta fredor que desprenia i no podia escalfar.

De sobte, lo proper era lluny, com una broma de prismes i cristalls còncaus i convexos. Fins i tot ella es girava envers ella mateixa i callava. Se sentia traïda, se sentia que, per ella mateixa, era una gran forastera. La seva mateixa pell se li irritava cobrint la seva ànima. Tota l'amistat que tenia, tota la confiança, la confidència que havia dipositat en ella mateixa... s'esvaïa enmig d'una mena de buit en espiral... que requeria mil disculpes i penediments que, ara mateix, no tenien prou empenta per sortir i solidificar-se. Ofenent, ofesa, no recuperava res del què perdia i anava perdent, naufragant en espiral fins a desaparèixer.