Continuem endavant

La petita Lua era feliç al seu món. Cada dia del seu món era igual, anava a l'escola, i, quan sortia anava cap a casa a berenar i després cap a la plaça del poble a jugar amb les seves amigues.
La petita Lua va crèixer una mica, però continuava vivint feliç en el seu món. Cada dia del seu món era igual, anava a l'escola, i, quan sortia, anava cap a casa a berenar i després cap a la plaça del poble a donar un tomb am les seves amigues.
La petita Lua va crèixer una mica més, i dintre del que cavia, continuava vivint feliç en el seu món. Cada dia del seu món era igual, anava a l'escola, i, quan sortia, anava cap a casa a berenar i després cap a la plaça del poble am la seva amiga.

La petita Lua, ja no era tan petita, i ja no vivia tan feliç en el seu món. Les coses havien canviat, no s'havia si a millor o a pixor. La petita Lua estava confusa, sabia que la seva vida podia canviar, que podia ser feliç al seu món, com en els vells temps, tot i així no feia res per canviar. La petita Lua pensava que la seva amiga no l'entenia, tenia la sensació que ningu l'escoltava,que ningú es preocupava per ella. En el fons sabia que no era veritat, però ningú no demostrava pas el contrari.

La petita Lua va trobar una persona, una persona que si que li feia cas, que l'escoltava, que l'entenia, que la mimava, que l'abraçava , que la protegia… però tot i que això feia que el seu món fos una mica més feliç, ella necessitava alguna cosa més. Els necessitava a ells és clar. Els seus amics, que cadascun absort en el seu món ja no l'entenien.
L'un, que havia trobat una persona a qui escoltar, mimar, abraçar, protegir… estava més per aquesta persona que per la petita Lua. Ella ho entenia és clar, però li continuava fent mal. I l'altre, la seva amiga de tota la vida.
La petita Lua ja sabia que la seva amiga havia passat un mal moment amorós, i que ara estava feliç perqué havia conegut algú altre a qui escoltar, mimar, abraçar, protegir… peró tot i així continuava sense entendre perqué en alguns moment la seva amiga la feia sentir tan malamen, la burxava l'insultava perquè creia que així l'altra gent aniria més amb ella. Ella deia que ho feia ‘en conya' i la petita Lua també s'ho prenia en conya, però en el fons li feia mol de mal.
La petita Lua sabia que podia canviar la situació, que podia parlar am la seva amiga i dir-li que li molestava alló que li feia, però tenia una gran por a que s'enfadés, tenia por a perdre-la.
La petita Lua ja no era tan feliç en el seu món, però continuava tenint aquella miqueta de llum que la feia continuar endavant, aquell pessic d'esperança que feia que no es rendís. La petita Lua el tenia a ell, aquell que la mimava, la escoltava, l'abraçava…
La petita Lua però deixant de banda moltes cosses, va ser una covarda.

A mesura que vas creixent sempre et vas trobant pors a les que afrontar-te. Les pots esquivar sí, però fent-ho saps que algun dia tornaran. Enfrontem,-nos a aquestes pors, i deixem de queixar-nos per la vida que somiem que volem tenir, intentem fer aquesta vida realitat.