Confessions Esquizofrèniques

Un relat de: Llu1svicent

-L'esquizofrènic vell. Confessions del seu avi.


Mira nét, mira't a l'espill. Què veus? No et reconeixes, veritat? Quan jo era adolescent emmaltia també pertot i tothora. Com tu, encetava les set mil legües de viatge submarí per eixe oceà indesxifrable de la ment amb desconfiança i paüra. Desconfiança cap a la vida i cap els altres i por de mi mateix, de la meua vida i del que poguera fer amb ella.
Dubtava molt amb angúnia. Sabia que no era omnipotent ni podia jugar a carregar-me tots els incipients llastos que, a aquesta edat, comporta l'existència, però no sabia, encara, que el meu vaixell era una potent nau, suficient almenys per reflectir al mirall l'esforç de viure i valorar el que a mi em costaven les coses segons el meu criteri i no com ho valoraven els altres, els quals res sabien del que passava dintre les meues foscors i que, inconscientment jutjaven, irresponsables, tal com si la mort, ossuda i solitària es penedira de tantes ànimes innocents i féra festa.
El teu vaixell duu l'empenta de la vida, nétet. No has de dubtar acomplexat ni amarg del mar. Tot i que has de saber que la mar també conté maror i sorolls, estrèpits violents de catàstrofes i naufragis. No estigues més del compte amb dissonància amb el jovent, ja que tu, tot i diferent, ets a l'edat dels raigs de sol, de la pluja i del vent vital. No et perdes a la cambra laberíntica dels espills. No penses més del compte…

Quan jo era adolescent em preguntava, fins quan seguir odiant? Quan deixaré de mirar el blau horitzó amb recelós esguard, eixutesa d'ulls i llavis muts? Així com no es pot faenar fins que no passa el temporal, el temps no passa debades i al final de tota tempesta surt el sol. Fes el que hages de fer, sense apurar-te, ja que cadascú té un oratge dins seu i cal esperar per llençar-se mar endins, però ves soltant amarres!!!Així començaras a aprendre l'eterna captura de la vida, però de forma lliure i natural, segons la direcció atzarosa del vent que empeny el teu velam. Això sí, bonico, de tu depén estendre'l o no segons el teu criteri i decisió, doncs amb perseverància i força de voluntat (recorda que la teua nau és forta) ho aconseguiràs.

Aleshores, l'espill humil, et donarà la benvinguda.

-L'esquizofrènic supervivent. Confessions del modern Judes al seu evangeli.
...Em vaig trobar perdut a un paratge inhòspit, de solitud ampla com un desert.
Allà clamava als quatre vents, doncs el neguit em torturava i al meu cor tan sols hi cabia una tremenda foscor, groga angoixa als dits. No obstant, em sentia tocat de la mà de Déu, malaltissament amb ànsia de vida enmig del terror. A la mateixa distància hi era la mort... Era poc més que un vaixell sense port a l'hora de la son.

Fariseus, blasfems i creients no em comprenien, ni a mi ni els meus miracles, com quan il.lús i descregut vaig explicar al mercat què era el no-res. Això em feia ésser company del violent, serrar les dents i, així anava desdibuixant la meua ment.

Les nits al desert són fredes, les matinades metàl.liques. Allà vaig desgarrar la solitud i vaig dormir sota una llosa pessada de desconcert de marbre i em perdí entre brutes dissonàncies...Al desert no hi ha arbre de l'amor ni de la ciència, doncs l'arrel vital no és capaç de sustentar-se sense aigua de vida que l'alimente. Tan sols hi ha cruels insomnis, és a dir, plens de sentit, i exabruptes d'òxids, i de ferralles esmolades...

Un cop perdut, sense nord ni sud, l'estridència del vent i les seues tempestes d'arena t'embolcallen sense escapatòria, com si fores un mesquí insecte a una tela d'aranya.
Vaig ressuscitar al tercer dia a la unitat de psiquiatria. Vaig recuperar la noció de mi mateix i és quan vaig començar a predicar. Nàixer és consciència, morir abaltiment. És per això que comprenguí que una religió, creença o mite morfinós tan sols pot ésser filla de la mort, tal com tornar a un suposat i hipotètic paradís perdut, celestial o intrauterí, quan encara no hi ha vida i tot és fosc i obac.
Degut a aquest pensament gairebé diví, vaig ésser crucifixat a base de píndoles per ardit per tal d'enderrocar-me. Això en lloc de vèncer-me em va radicalitzar i, així arribí a l'ateisme, com qui agafa una corda des del fons del pou o un salvavides per un nàufrag.


No hi ha destí doncs i cal estimar-se amb horror per sobreviure, per no sucumbir a fer-li l'amor a l'ondina Magdalena al fons de la mar, colgar-se en una clota o colgar-se com castellanament mena. Els diàlegs al desert amb la negra esmaixellada, sota el temptador auspici de la mortalla, oprimit pel sudari en vida, deixa una nostàlgia de futur. El vent gèlid etzibant-me els ulls, els heretges, la ignomínia injusta, l'ansietat i apatia a gavadals, és el preu a pagar.

De totes formes sempre cal morir un poc per tornar a nàixer, esbravar-se a la forja de la vida, cremar-se roents les entranyes i ésser desbolcat per ella en estat pur i natural, sense moralismes de cap mena per, amb la humitat als ossos de la nova matinada, trescar per rostes desil.lusions, tal com xuclar d'una meta eixuta i tastanejar fins a brandar, de nou i millor, la insígnia de vida. Són cicles, com el flux respiratori del planeta o el marciment i el florir de l'amor...

Us diran boigs, malalts, orats i els que acusen seran els botxins. No importa.
Cal saber que tots som u i u ho som tot. La totalitat i la unitat és el mateix. Les persones podem ser memòria i eternes o bé presents , reals i pragmàtiques. És per això que no cal discutir amb inquisidors, doncs ells encara no han mort i, per tant no són vius. Sabrás que la lluita i el camí és més important i recompensa per ella mateixa, abans que qualsevol destí, moralina, o premi celestial. I saps també el sofriment que això comporta...
Deixebles meus!!!Aquest esmerçat capteniment serà impossible si creiem, falsament, en un més enllà plàcid i en el "rest in pacem" bíblic!!!!

Poseu-se en peu de guerra!!!!Prepareu-se per l'assassinat!!!!!

-L'esquizofrènic espiritual. Confessions d'un jove no consumista.

Tot va començar aquell fred dia d'hivern quan, abrigat amb el meu ponxo artesà del perú, vaig muntar a la vella i desgastada bicicleta, què havia aconseguit reunint pacientment les peces, trobades al fem, durant tot aquell any, i em vaig dirigir cap al centre del casc urbà. No solia anar a la ciutat, però eixe dissabte davant la possibilitat que m'oferia el poble d'eixir amb els meus amics per drogar-me i passar tota la nit gastant diners, vaig preferir refusar-la educadament i agarrar el tren fins a la ciutat per donar un barat passeig nocturn amb la bicicleta.
Des de que vaig deixar l'estació i vaig muntar al meu manufacturat vehicle, vaig haver de lidiar amb tots els innumerables cotxes els qual semblaven que anaven a per mi. Se m'antoixava que eren veloces paneroles de ferro i plàstic tot escopìnt fum i gasos pel darrere. I m'haveren devorat de no ser per la gran contaminació lumínica de la ciutat que, amb els seus fotons, em defenia d'algun conductor poc observador i fugitiu...
Per tal de no ofegar-me i ràpidament, em vaig refugiar a un establiment, després de nugar la bicicleta a un d'aquests fanals de ciutat. Aquest oasi de pau, se m'antoixava, devia ser segur. Res més lluny de la realitat. De sobte, em vaig adonar que dins el recinte, ple de gom a gom, hi havia un munt de gent fent el mateix sincronitzadament. Menjaven amb estrés d'una hamburguesa, una espècie de plàstic comestible hipercalòric i, de segur que alienant!!
Presa del pànic i de tan dantesca imatge em llancí carrer avall a l'orgia de sorolls i lletres de colors, on em vaig trobar perdut enmig un riu de gent, tota amb borses a les mans! Vaig entrar, mig desorientat, a un espai ample, com qui entra a una nova ciutat groga i neta, plena d'aparadors i gent jove, formossos i formosses, i és aleshores quan vaig sentir, mentre xocava com una trompa descontrolada amb uns d'ells:
-Va, de pressa, anem a gastar-nos el jornal que tan bé hem guanyat!!!
-Sort que hi ha ofertes!!-Deia un altre
-Estimat, compra'm un rentaplats!I hem de comprar també un videojoc per al nen, que per fi ha aprovat!!!
I em va començar a rodar tot, i vaig pensar que em tornava boig quan un cor sencer de nadalenques m'esperava a l'eixida del centre comercial, tot cantant:
-El que val és el que tens. Ser me'n fot és el millor per ser rendible-amb entonació melodiosa i somrient el públic present.
Torní trontollant i caminant cap enrere, deixant el cor i reculant fins l'interior de
l'establiment de nou, i em va vindre un inmens dolor al pit.
Sols recorde que mentre m'esvania, enmig de la gentada, estupefacta, a la secció de dona, se sentia pel fil musical "I'm a duppy conqueror" de Bob Marley...

-L'esquizofrènic pobre. Confessions d'un discapacitat explotat per una "Empresa de Empleo Especial"
Sóc conserge i, com és concomitant a la meua professió, fume i sóc conservador. Als paquets de tabac no hi ha escrit "Les autoritats sanitàries adverteixen: La pobresa perjudica seriosament la seua salut i la de qui és al seu voltant". En fume un darrere l'altre, per desídia, apatia, ansietat i avorriment.
Fa un any que treballe com un esclau, més de dotze hores al dia per 400€ al mes, per una empresa un tant fosca. És una empresa que treballa amb discapacitats i rep la suculenta subvenció de les institucions per tant, tot i que l'empresa nominalment és una empresa telefònica. Els meus companys són alcohòlics, exlegionaris i gent com jo...
Tot açò pense mentre m'encenc un altre cigarro. Pose en marxa el meu vell walkman sense tapa i amb una cinta secretament funcionant, mentre m'assec a la garita. Aleshores tot canvia, el dia s'il.lumina amb els primers acords del LP Dirty de Sonic Youth. Presa de l'emoció i amb la sang a les venes, canvie ràpidament de cinta. Escolte ara un directe de Nirvana...Música celestial, gloriosa, i els crits del que seria un ingent suïcida recorren els candors del meu cos eriçant-me el vell dels braços i dels testicles.
Aleshores m'imagine d
egollant, un per un, els tendres adolescents rics que entren a la finca. Un somriure se'm dibuixa al rostre, al qual ells responen displicentment i hipòcrita afectuosos.

-L'esquizofrènic marginal. Confessions un dissabte a la matinada a la sala d'urgències de l'Hospital La Fe.
Les coses al barri funcionaven així: o tenies bons padrins o no et batejaven ni, per supost, arribaves a l'edat de comulgar. Ma mare no tenia aquests padrins, no. Vaig haver de buscar-me la vida i em vaig apropar a l'església evangelista que hi havia, buscant-hi protecció i empar per altra banda, per tal de no caure en les bandes, la droga i el tràfic d'armes. Al barri, lluny d'estar abaltit, s'ha d'estar ben despert. Les coses no són males o dolentes, sinò que es regeixen per altres paràmetres: o bé no donen diners, o sí en donen!!!
Així que, com a factor col.lateral i a poc a poc, vaig anar enamorant-me de Déu fins consumar el matrimoni. Vaig esdevenir, polidament correcte, tot i vetllant per la moral de cada casa. A missa bevia sols un poc de vi, lloant al Crist de la Fe, parlava com un bon corder, però sense garolar, donant bon exemple de la meua saviesa i manca d'estultícia, bitàcola de vida santa. Volia que els més joves s'aproparen a mi, per fer-los defugir d'altres activitats més violentes i que jo entenia que perpetuaven l'estat de les coses al barri i engrossaven els veïns tancats a la presó. És per això que era respectat per totes les famílies i les bandes, i n'era conscient de la meua influència i admiració. També de l'autoritat, encara que siga moral, que d'aquestes virtuts emana.
Tot anava encaminat a fer-me més valorat que Camaron, però un dia la sibil.la es va redimir davant meu. Jo, caritatiu com ningú i com mai abans, li vaig prestar confessió i, amb un cor per baluerna i ella honrada com la Magdalena, em lliurà el seu rou múscul sangonós, amb el que no vaig poder fer altra cosa que, agraït, beure'm el líquid i menjar-li el cor, fervorosament...
Passàrem nit menjant a dos queixos tals com apòcrifs pecadors...Fins que un dia, ella no tornà del seu comerç de carn...
Aleshores, crega'm, em torní boig, la dessolació m'envaí, tot el que hi havia estat predicant al voltant de no sucumbir a les pulsions, tot allò que havia dit al voltant de no fer ús de les pistoles, de respectar, etc ho oblidí de repent! Vaig sentir la desraó i els hàbits basards foren penjats, excessos i menàrquies masculines encetats i, deletèriament, Déu se'm girà d'esquena negant-me l'auspici de la sort...
La gent no comprenia què em passava, ja que res en sabien. Vaig haver de fugir amb la cua entre les potes del barri, davant una gentada furiosa de mares i vells què em volien penjar del retén policial, car no hi havia altre edifici, llevat

de les vivendes de protecció oficial que cada família tenia i ningú volia tindre el

mort al seu balcó...


Hui en dia, em trobaras, com a home desllorigador, evangelitzant a cases de

pitjors companyies, cercant la quimera que em va encegar els ulls, buscant-la a

ella entre tantes altres, amb sensuals dols de tòxics diversos...Celebrem

l'eucaristia pagana!!!Estic obligat a llepar-me la cicatriu del meu cor, a

anestesiar-me i morir un poc!...Tal com fan la resta dels mortals.


Així, vaig deixar d'ésser sant per convertir-me en un perfecte adaptat social.


-L'esquizofrènic inconformista. Confessions d'un militant d'extrema esquerra.


M'encissa el teu nom! M'encisses, sí, tal com eixos hindús que fan sonar la

flauta i la serp verinosa respon ballant misteriosament i pacífica!

Incomprenssible!-em dic...Potser aquest misteri fa que contingues en cada

lletra del teu nom un concepte inabastable.


T'estime, Pau. Femení i singular. També abstracte i llunyà com una utopia.

Gairebé un miracle, posat que se siga religiós. Jo sóc ateu, el què em lliura de

sagraments i esoterismes de tota mena, excepte del de la màgia misteriosa de

la vida per tot allò que no comprenc, com l'amor que sent per tu...


M'encissa el teu nom, és cert. Però em debat amb un altre: Justícia. Justícia és

un nom més grandiloqüent, seriós, superlatiu. No, no em referesc a la justícia

que apliquen eixos taurons amb corbata i aire condicionat als seus despatxos,

no. Em referesc, sobretot, a la que exigeix la necessitat econòmica. Allà on hi

ha una necessitat, naix un dret...Dret té molt a veure amb Justícia, són

incestuosament germans...Però clar!Allà topem amb les forces repressores de

la societat, les lleis criminalitzadores de l'Estat, i amb la seua antònima, la

injustícia, per exemple la de les relacions laborals, la que es comet contra el

nostre poble, la de les relacions internacionals i..i...clar!Això comporta violència,

desestabilització social, sang, guerres, etcétera, etcétera...


Si, això és. Justícia t'eclipsa. A més a més no hi ha Pau sense Justícia.


Odi. Em provoca odi i ràbia front les institucions i persones que fomenten la

Pau basant-se en la injustícia. I per això lluite. Però, resulta perillosament

danyós per a mi i per qualsevol que s'opose a l'ordre establert...


Sí, ho he de confessar. Dubte. Justícia es "la otra", i ara cante allò d'Antonio

Machín de "cómo se pueden querer dos mujeres a la vez y no estar loco"...


Pense en tu i em dic que la lluita per la Justícia duu amargor i odi i que , en

canvi, la Pau és més simbòlica, amable, íntima i poètica!! I de sobte, se

m'omplin els ulls de llàgrimes i em descobrisc enyorant-te...


Així que he deixat de posar bombes en el moment que m'has arrapat el cor

amb ungles esmolades de tendresa, amor i llibertat. I em sent infinitament més

viu!!!A més a més la policia ja no m'apunta amb les seues armes!!!


Sempre serà millor ésser un acratoide viu que no pas un anarquista mort.










-L'esquizofrènic sol. Confessions d'un pianista especialista en Schumann.


Aquesta ciutat espira pols. La pols, ingent, tot ho impregna de solitud i

abandonament. És per això que cadascú vesteix, amb dissimul però no per

això menys colpidorament, les seues precaucions. En realitat tots anem plens

d'absències i ferments passats. Tots callen maleïts! En el millor dels casos,

algú fila trenes d'evasió, amb el què construeix la gran tela, com si fos

d'aranya, de l'autodestrucció...així anem desconeixent els senyals de les

nostres pròpies mans. Ni que parlar-ne de les arrugues del company o de

l'amant en fer eixe somriure giacondí...


Aquests carrers, plens de nostàlgies i d'esperances frustrades, baden l'aire

buit, com si les malvestats d'oxigen prengueren revantxa i posaren cada petita

il.lusió al lloc que es mereix de la realitat dels nostres dies sense amor...

Ara veig una dona pel carrer. Camina sola i depressa. Veig un home al primer

pis d'un edifici, enyorant insomne durant el purgatori de les tres de la matinada.

Veig, també, els nou nats pregant verí per l'oblit contra la pols, ja que aquesta,

inssaciable, reclama víctimes...


Tots els mesos són hivern a aquesta ciutat on cadascú camufla els seus dols.

Aquests carrers...Aquests carrers ja no somien com abans, o potser somien

l'obaga i els seus sorolls, per tal d'ofegar esgüells. Em para un borratxo

demanant-me foc. Li'n done. Ell colpeja el seu mur, esperant ser sentit per algú

altre i, des de la presó, la memòria oblida que ella està tan lluny! Aquesta ciutat

portuària seria un bon destí per l'Holandés Errant. De fet, en temps de

tempesta la maror ofega els mariners, igual que aquests anònims ofeguen els

seus crits. No hi ha noms a la ciuat, no tenim cognoms, anem, tothom, sense

cor al pit...


La pols. La pols s'apega a la jaqueta i a la pell, estranyament, em fa ser jo en

l'oblit, però s'inventa suors i bleixos de record. Ella...Ella, segurament està

fugint com una presidiària cap a un llit sense pecat ni res prohibit, enmig

d'aquest aquelarre que exigeix víctimes sota el llençol de la nit...


Sempre igual. Sempre la mateixa història. N'estic fart. De somiar, de nàixer el

sol de les empentes per l'est i veure'l pondre's com una descoberta, per l'oest

de la decepció. Per molts lieds que li haja pogut composar, per tot un cor en

baluerna que li haja pogut oferir, al final, sempre al final, no hi ha escapatòria.

La pols fa inventari, ja que el temps i la vida ens retornen, capritxosament, la

pols del camí...


Passege sol per la vorera del riu...


-L'esquizofrènic reinsertat en la societat amb èxit. Confessions d'un expresidiari.


Vaig eixir anit del centre penitenciari, deixant-hi tan sols un sospir alleugeridor,

alguna que altra violació i altres menudències per l'estil. Com a úniques

pertinences em tornaren un cor per llogar i unes rajoles fermes com principis,

per obrar. Sort que tinc bons contactes i no vaig caure ahir del pomer, malgrat

que això no m'ha lliurat de practicar, durament, la reinserció, aquest matí. A

migdia he aconseguit un treball i un sou. No és un treball convencional, de

persones normals, per dir-ho d'alguna manera. No ostant m'ha permés, a

primera hora de la vesprada, ésser un cuitadà més, honrat i còmode,

aburgesat, doncs ara només reincidisc quan vull i no quan m'obliguen les

circumstàncies!


T'explicaré com m'ho he fet.


He posat el cor a la venda a l'interior de pisos construïts amb el beneplàcit d'un

caritatiu promotor de vivendes socials. Pisos ben construits amb rajoles,

subvencions i comissions diverses. Hem esperat llavors a que pujara el preu

del sòl, gràcies a alguns contactes dins l'ajuntament. Sí, hem especulat!Què et

pensaves?! De treballar ningú es fa ric, xiquet!


Primer ho va comprar tot una dona i jo li ho vaig, pràcticament regalar, lliurat

sense condicionants. Amb el temps aquesta operació fou un mal negoci, la

bancarrota, quasi
el suicidi comercial...


Em vaig refer, gràcies a alguns amiguets que encara em quedaven del temps

presidiari i hi vaig tornar a la càrrega. A la matinada del dia següent ja tenia les

forces necessàries per llençar-me altre cop a les meues operacions bursàtils i

he tornat a fer la mateixa operació. Aquesta volta però, he posat el cor en

lloguer i no a l'inerior de cap pis de venda en oferta. Ara sí, m'he enriquit, nade

en l'opulència. Posseïsc, per exemple, accions què pugen cada volta en la

borsa de diferents matalafs, negocis al llarg de les vèrtebres d'inumerables

esquenes de saldo, i de patrimoni no me'n falta, com l'instant de veure't eixir,

aquell llunyà dia, de l'aigua, el record de les teues suaus paraules, anhels

invertits en la banca d'antigues empentes, tresors cobejats a les parpelles del

ulls i, sobretot, i açò és el que més valore, segurs de vida sota la nuca, sempre

disposta a nadar i guardar la roba...


En canvi, no sentiré mai més il.lusions tals com la recerca d' un riu en el desert.


Els miratges li'ls deixe per els innocents, els càndids, i per al poble...


-L'infant esquizofrènic. Confessions d'un pare a la seua filla malalta de per vida.


Sí, ho sé. Ja sé que el que més et corprén és aquesta manca del dubte.

Aquesta certesa, aclaparadorament deplorable per molta gent, de que al final

dels dies perdrás la teua individualitat, la teua essència i consciència,el final

d'una existència. Ho sé, filleta...Et contaré un conte, ara que és de nit, i el

silenci de la teua habitació ens acull amable i generós...


Te'n recordes de la font del poble? Sí, eixa que hi ha dalt la muntanya. Doncs

bé, la font és l'origen, brolla aigua sense parar. No, no és una font essencial,

però tampoc d'ordinària, potser perquè és la teua i de ningú més. Un matí, a les

sis, quan el sol encara no s'havia llevat i tot era fred, estèril i mort, la font brollà,

donant existència al rierol petit que solca el poble. La font del poble brolla hui

en dia aigua, que en la major part del seu trajecte és riu. Aquest transcorre per

la vall, fa meandres, gorgs, i per planells d'innocència. Es deixa embassar en

una pressa, beure pels animals, emmagatzemar productes tòxics i fecals

d'indústries i ciutats respectivament, corre, s'atura, va a dreta i esquerra però

sempre endavant, fins que arriba a la mar, a la nit dels dies. Sí, sempre acaba

en la mar on l'aigua dolça i pura originària de la font esdevé salada, es perd

entre tantes i tantes molècules d'hidrògen i oxígen, s'evapora, torna a caure a

la terra en forma de pluja, potser, però ja no parlem de l'aigua de la font, no. Al

final hi ha un final, bonica. Sempre en la mar...


Durant un dia, amb el seu matí, migjorn i vesprada, l'aigua transcorre fent-hi un

camí, acompanyat de molses, algues, peixos i pedres. Aquest camí és incert,

diferent a cada segón, mai és igual, tal com deien antics grecs, ja que depén de

moltes i variables circumstàncies. Sempre per acabar en la mar...Donat que

l'origen, que és la font d'on prové l'aiguá, i el final, no es poden canviar, ja que

és quelcom natural, has de fixar-te en el riu, sempre incert, inestable, mutable i

canviant. És allò més important per tu, filla. Per tu i per tothom. Fixa't, ningú diu

ni pensa, quina font més prolífica que origina tants rius!!O bé, quin mar més

amable, què acull tants i tants rius!!


Mira la font. Mira la mar de cara en arribar-hi. Mira el riu i anomena'l. Com vols

que es diga?


-Vida-Respongué ella, com qui posa el nom més tendre del món.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Llu1svicent

Llu1svicent

28 Relats

4 Comentaris

17426 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Lluís Vicent és un músic i poeta valencià, nascut el 1978 a la ciutat de València, tot i tindre les seues arrels familiars i personals a un indret situat a la confluència de les comarques de La Safor, La Vall d'Albaida i La Costera del País Valencià. Tots sabem que les vivències de la infància són les que millor forjen el caràcter i allà va tindre les primeres experiències vitals importants .El contacte amb la natura junt amb les llargues estades amb els seus avis, el farien lligat per sempre més a aquesta terra.

Autodidacta des dels 13 anys, quan va agarrar una guitarra trencada de son pare i començà a practicar els primers acords. Sense cap intenció al principi, i en secret, anava perfeccionant la tècnica i els coneixements harmònics, sense cap tipus de coneixement teòricomusical. Simplement tocava les cançons que més li agradaven. Al principi rock i hardcore estilísticament i lletrística. Els seus grups preferits eren de l'estil de Nirvana, Extremoduro,Negu Gorriak, Pearl Jam o els Sex Pistols. Simultàniament anava endinsant-se en la música d'autor, sobretot de la mà de Lluís Llach . Prompte va començar a escriure les primeres cançons amb pocs acords i d'estil més bé punk, en plena adolescència i amb la guitarra, de son pare, cada volta més trencada

Quan tenia 18 anys ,va decidir pagar-se les primeres classes de música. Varen ser estudis de guitarra clàssica, esta volta ja, amb una guitarra nova que li regalaren, els seus pares. Des d'aleshores no ha parat d'estudiar la guitarra espanyola, primer amb el professor Manuel Collado a l'Acadèmia Europa de València, i després amb Toni Iñiguez a l'Institut Musical Giner (El Micalet), també de la ciutat de València, alternant amb temporades autodidàctes.
És a partir d'aquesta época quan comença a tindre les vivències importants a aquesta ciutat, de la qual ja no es deslligaria mai i amb la que tindria un ferm compromís, tant amb la ciutat , com amb el país, i el món( va militar a diversos col.lectius socials i estudiantils).

Estant a la Universitat de València va començar l'any 1999 a tocar la guitarra elèctrica a un grup de ska-punk rock, que temps després esdevendria Matanda., composant majoritàriament les cançons i on també tocaven Albert Belda, hui en dia, bateria dels 121dBs i Àlvar Decors, hui en dia Dj Alvar.

Allà per l'any 2003 va fer un intent que no va fructificar a un grup de jazz brasileny anomenat Tresillo de Negres. Durant aquests anys, a banda de madurar el gust per la música, incorporant a les seues oïdes estils com la samba, bossa-nova, (Vinicius de Moraes fou un referent indubtable)o el ja esmentat jazz (Monk, Joe Pass, Shorter), i després de conèixer l'obra de poetes latinoamericans tals com Benedetti, castellans, com Machado,valencians i catalans (sobretot Martí i Pol i Estellés), va decidir donar-li un gir al que composava.

Va començar a empapar-se, al mateix temps que vivenciava, tant la lletra com la música de cantautors consagrats, « trobadores » castellans (com diuen a Cuba), tals com Sabina i Krahe i cantautors catalano-parlants,tals com Ovidi Montllor i d'altres d'arreu del món, com Tom Wait o Lou Reed. Al mateix temps, no ha deixat d'escoltar música, ja fora de clàssics universals o de gent d'ara i d'ací, com Òscar Briz o Xavier Morant.

L'any 2004 va enregistrar ,de manera, gairebé cassolana,algunes de les cançons que durant tota la seua vida havia anat fent. I al 2005,amb el nom artístic de Lluís Vicent va parir "Cançons d'anar per casa", el seu primer treball seriós gravat als estudis Blackout de Russafa, i amb producció de Paco Morillas. En aquest recull de quatre cançons ja donava a entendre que la seua música, a més de diversa, vindria caracteritzada per unes lletres totalment intimistes i suggerents.

Des d'aleshores há oferit el seu treball al públic en forma de recitals , sol o acompanyat de més músics. Ha tocat a sales de concerts de València ciutat i pubs . Amb el disc a la mà va començar a eixir fora de València,quedà finalista al concurs "Tirant de Rock de la Marina II"a Pedreguer i oferí recitals a Catalunya, acompanyat sovint de Christian García als teclats.

Al 2007 va gravar el seu primer LP, amb Cambra Records i amb Josep Vicent Tallada com a productor,sota el títol de "Consciència Urgent". Inquiet i incansable, editarà a Xàtiva, el que serà el seu tercer treball: "Tendres deixalles" amb Pau Cháfer com a productor , i en el que fa un repàs musical i lletrístic a aquells sentiments que l'han acompanyat al llarg de la seua primera joventut.

Lluís vicent no dubta en col.laborar amb altres artistes de molt variada significació, per tal de crear públic i fer-se escoltar en un entorn cada cop més desarrelat i difícil, sempre sota els paràmetres de la qualitat artística i la crítica o compromís social, posant per davant les persones del carrer,el poble, abans que qualsevol ortodòxia. És per això que manté activitats paral.leles com la gira que realitza actualment amb els cantautors Carles Enguix i Doctor Dropo, anomenada "El Muntatge.Una cançoneta...i a la presó!", amb el component de la mítica Tapineria, Garri, amb l'associació de músics de València capital "Incrustados en el Escaparate"de la qual es membre, amb el Col.lectiu de Músics i Cantants del País Valencià Ovidi Montllor (C.O.M), o darrerament amb el Proyecto Scucha Roy Coriga.

Així mateix té escrits diversos poemaris i proses. De fet, ha estat guardonat el seu
poemari "Café, copa i puro" en la 9 Edició del Premi de Poesia Joan Duch de Juneda, i publicat per l'Editorial Fonoll. Darrerament també va guanyar el III Premi de Poesia Camí de La Nòria de Picanya.

Aquest artista, comença ara la seua prometedora i cretivament rica carrera acompanyat d'una exímia banda de músics inmillorable. Aixímateix també actua en solitari mitjançant una guitarra i uns samplers, oferint les seues cançons,carregades de crítica i passió, ment i sentiment. Pura poesia...


DISCOGRAFIA I ESCRITS

LLUÍS VICENT. "Cançons d'anar per casa" (Autoeditat, 2005)
LLUÍS VICENT. "Consciència Urgent" (Cambra Records, 2007)
LLUÍS VICENT. "Tendres Deixalles"

LLUÍS VICENT BANYULS. "Café, copa i puro" (Editorial Fonoll, 2008)
LLUÍS VICENT BANYULS. "Crisi" (III Premi de Poesia Camí de La Nòria)
WEBS
http://cantautorlluisvicent.blogspot.com

CONTACTE
676.83.02.10
Lluisvicent.cantautor@gmail.com