Carta a una amant de 20 anys

Un relat de: Llu1svicent

Acabe de llegir el teu "fotolog" i el teu "blog". Mira, a penes et conec però em sembles una persona interessant, tot i que les aparences poden enganyar. És per aquest motiu que em permet la temeritat de dir-te, d'atrevir-me a l'osadia d'aclarir-te, sense que m'ho demanes, i amb l'humilitat que d'això emana, certes coses. T'agrada filosofar ?Perfecte !Potser deixem d'aprendre quan deixem de preguntar-nos certes o moltes coses i ens pensem que ho sabem tot. Només sé que no sé res, deia Sòcrates, no? Si provoque algun dubte en tu, em done per explicat, per altra banda jo,tal com deia l'Ovidi Montllor, "dubte molt, companys!"

Dius que el sexe és tabú, en aquesta societat. No, exactament, perquè?Perquè la gent no en parla?Per què no està a la vida i a la via pública?
No creus que hi ha coses que pertanyen a l'esfera privada, a la intimitat de la persona i no han de pertànyer al domini públic?Per què ens indigna tant, fins a l'obscenitat els programes del cor on "famosos" escampen la seua vida privada a tot arreu?Què les parelles no parlen del que els agrada sexualment i el que no?Mal si no ho fan, la veritat!Què no hi és el sexe present en llocs on subliminalment se'ns clava entre els lòbuls cerebrals o entre les cames, amb una intenció ben clara, de vendre un producte?Siga un cotxe, un gelat, el que siga. El sexe ven. I ven perquè pertany a l'arrel més profundament animal de l'éssser humà, home i dona. Amb el sexe i la violència se'ns veu que som simis.El sexe pot arrossegar-nos al cel o a l'infern, escapa d'allò racional.

És tabú les drogues pel mateix motiu?Per què triomfen grups com "Extremoduro" que canten al sexe salvatge i a drogar-se sense parar ?T'ho has plantejat ?És tabú únicament perquè la gent ho fa i ningú ho diu?El tabú és quelcom més complex que això.

Perquè la gent no parla d'anar al psiquiatra ?I moltes persones, i cada dia més, van. És tabú també?Per què la gent no parla de les seues terribles frustracions?Però se'ns permet anar i plenar camps de futbol, on abocar tota la nostra ràbia?

Per què moltes dones quan se senten mal, se'n van de compres?I cada cop més homes?I ningú en parla d'això. És també tabú?

Per què no es parla de la malaltia i molt menys de la mort a les societats occidentals?No serà que aquest és el vertader tabú i tota la resta, compres, sexe despersonalitzat, addicció al treball, futbol, programes fem de televisió, drogues, són la Punta de l'Iceberg?

Què són en definitiva, aquestes pràctiques i/o conductes?Finalitats o mitjans?

Personalment pense que són mitjans. De què?D'evasió! D'alienació!!!Diga'm que si una persona, un individu/ua, sap que va a morir i n'és plenament conscient, busca maneres, el més completes possibles per viure satisfactòriament. I lluita com si li anara la vida en això. Literal. En canvi si viu la mort amb mediocritat, buscarà solucions parcials, anem a dir orgiàstiques o catàrtiques. Per altra banda al sistema capitalista li interessa més aquestes solucions parcials, perquè si et dones compte, es basen en el consum, d'oci, temps, matèries, persones.... I per tant utilitza tota la seua maquinària per posar-nos-les davant els ulls i la boca.-Només hem de deixar-nos dur. I, tot i que, ens calmen aquestes solucions parcials, en acabar de fer-ho, comença el compte enrere. L'ansietat va pujant i necessitem, per força natural, repetir la mateixa o similar evasiva acció. Som animals, però també uns animals molt peculiars, perquè sabem que anem a desaparèxer, a desintegrar-se, a fer com si no havèrem passat per ací. D'ahí, d'eixa por, naixien les religions, de manera natural, i abans de la religió el mite. Després els sacerdots convertiren eixa por natural en una forma d'establir-se secularment en el poder.Però això és altra història.Hui en dia els joves estan cada cop més deslligat de la institució eclesiàstica.

Actualment la cosa s'ha complicat molt. Pensem que som lliures, però ho som?Podem triar el que vulgam?O estem subjectes a certs condicionants externs i interns que ens limiten?La llibertat és una conquesta, un patiment, un esforç, una lluita, perquè s'agarra sense permís, igual que es dóna la tendresa.. Per què són més feliços els i les que troben una solució més o menys estable i satisfactòria a aquesta crisi? Amor i llibertat. No és debades i costa molt més que seguir i seguir, amb formes d'evasió catàrtiques, que per altra banda, creen més i més frustració, fins arribar al suïcidi, la malaltia mental, o l'amargura de viure i veure, al final dels teus dies, que res ha tingut sentit.

Viu, no et conformes, i menja't la vida per una pota.La lluita et farà lliure, no tingues por i, recorda: tot comença en una mateixa. Besos

…

LLUÍS VICENT (músic i poeta)

http://cantautorlluisvicent.blogspot.com


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Llu1svicent

Llu1svicent

28 Relats

4 Comentaris

17078 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Lluís Vicent és un músic i poeta valencià, nascut el 1978 a la ciutat de València, tot i tindre les seues arrels familiars i personals a un indret situat a la confluència de les comarques de La Safor, La Vall d'Albaida i La Costera del País Valencià. Tots sabem que les vivències de la infància són les que millor forjen el caràcter i allà va tindre les primeres experiències vitals importants .El contacte amb la natura junt amb les llargues estades amb els seus avis, el farien lligat per sempre més a aquesta terra.

Autodidacta des dels 13 anys, quan va agarrar una guitarra trencada de son pare i començà a practicar els primers acords. Sense cap intenció al principi, i en secret, anava perfeccionant la tècnica i els coneixements harmònics, sense cap tipus de coneixement teòricomusical. Simplement tocava les cançons que més li agradaven. Al principi rock i hardcore estilísticament i lletrística. Els seus grups preferits eren de l'estil de Nirvana, Extremoduro,Negu Gorriak, Pearl Jam o els Sex Pistols. Simultàniament anava endinsant-se en la música d'autor, sobretot de la mà de Lluís Llach . Prompte va començar a escriure les primeres cançons amb pocs acords i d'estil més bé punk, en plena adolescència i amb la guitarra, de son pare, cada volta més trencada

Quan tenia 18 anys ,va decidir pagar-se les primeres classes de música. Varen ser estudis de guitarra clàssica, esta volta ja, amb una guitarra nova que li regalaren, els seus pares. Des d'aleshores no ha parat d'estudiar la guitarra espanyola, primer amb el professor Manuel Collado a l'Acadèmia Europa de València, i després amb Toni Iñiguez a l'Institut Musical Giner (El Micalet), també de la ciutat de València, alternant amb temporades autodidàctes.
És a partir d'aquesta época quan comença a tindre les vivències importants a aquesta ciutat, de la qual ja no es deslligaria mai i amb la que tindria un ferm compromís, tant amb la ciutat , com amb el país, i el món( va militar a diversos col.lectius socials i estudiantils).

Estant a la Universitat de València va començar l'any 1999 a tocar la guitarra elèctrica a un grup de ska-punk rock, que temps després esdevendria Matanda., composant majoritàriament les cançons i on també tocaven Albert Belda, hui en dia, bateria dels 121dBs i Àlvar Decors, hui en dia Dj Alvar.

Allà per l'any 2003 va fer un intent que no va fructificar a un grup de jazz brasileny anomenat Tresillo de Negres. Durant aquests anys, a banda de madurar el gust per la música, incorporant a les seues oïdes estils com la samba, bossa-nova, (Vinicius de Moraes fou un referent indubtable)o el ja esmentat jazz (Monk, Joe Pass, Shorter), i després de conèixer l'obra de poetes latinoamericans tals com Benedetti, castellans, com Machado,valencians i catalans (sobretot Martí i Pol i Estellés), va decidir donar-li un gir al que composava.

Va començar a empapar-se, al mateix temps que vivenciava, tant la lletra com la música de cantautors consagrats, « trobadores » castellans (com diuen a Cuba), tals com Sabina i Krahe i cantautors catalano-parlants,tals com Ovidi Montllor i d'altres d'arreu del món, com Tom Wait o Lou Reed. Al mateix temps, no ha deixat d'escoltar música, ja fora de clàssics universals o de gent d'ara i d'ací, com Òscar Briz o Xavier Morant.

L'any 2004 va enregistrar ,de manera, gairebé cassolana,algunes de les cançons que durant tota la seua vida havia anat fent. I al 2005,amb el nom artístic de Lluís Vicent va parir "Cançons d'anar per casa", el seu primer treball seriós gravat als estudis Blackout de Russafa, i amb producció de Paco Morillas. En aquest recull de quatre cançons ja donava a entendre que la seua música, a més de diversa, vindria caracteritzada per unes lletres totalment intimistes i suggerents.

Des d'aleshores há oferit el seu treball al públic en forma de recitals , sol o acompanyat de més músics. Ha tocat a sales de concerts de València ciutat i pubs . Amb el disc a la mà va començar a eixir fora de València,quedà finalista al concurs "Tirant de Rock de la Marina II"a Pedreguer i oferí recitals a Catalunya, acompanyat sovint de Christian García als teclats.

Al 2007 va gravar el seu primer LP, amb Cambra Records i amb Josep Vicent Tallada com a productor,sota el títol de "Consciència Urgent". Inquiet i incansable, editarà a Xàtiva, el que serà el seu tercer treball: "Tendres deixalles" amb Pau Cháfer com a productor , i en el que fa un repàs musical i lletrístic a aquells sentiments que l'han acompanyat al llarg de la seua primera joventut.

Lluís vicent no dubta en col.laborar amb altres artistes de molt variada significació, per tal de crear públic i fer-se escoltar en un entorn cada cop més desarrelat i difícil, sempre sota els paràmetres de la qualitat artística i la crítica o compromís social, posant per davant les persones del carrer,el poble, abans que qualsevol ortodòxia. És per això que manté activitats paral.leles com la gira que realitza actualment amb els cantautors Carles Enguix i Doctor Dropo, anomenada "El Muntatge.Una cançoneta...i a la presó!", amb el component de la mítica Tapineria, Garri, amb l'associació de músics de València capital "Incrustados en el Escaparate"de la qual es membre, amb el Col.lectiu de Músics i Cantants del País Valencià Ovidi Montllor (C.O.M), o darrerament amb el Proyecto Scucha Roy Coriga.

Així mateix té escrits diversos poemaris i proses. De fet, ha estat guardonat el seu
poemari "Café, copa i puro" en la 9 Edició del Premi de Poesia Joan Duch de Juneda, i publicat per l'Editorial Fonoll. Darrerament també va guanyar el III Premi de Poesia Camí de La Nòria de Picanya.

Aquest artista, comença ara la seua prometedora i cretivament rica carrera acompanyat d'una exímia banda de músics inmillorable. Aixímateix també actua en solitari mitjançant una guitarra i uns samplers, oferint les seues cançons,carregades de crítica i passió, ment i sentiment. Pura poesia...


DISCOGRAFIA I ESCRITS

LLUÍS VICENT. "Cançons d'anar per casa" (Autoeditat, 2005)
LLUÍS VICENT. "Consciència Urgent" (Cambra Records, 2007)
LLUÍS VICENT. "Tendres Deixalles"

LLUÍS VICENT BANYULS. "Café, copa i puro" (Editorial Fonoll, 2008)
LLUÍS VICENT BANYULS. "Crisi" (III Premi de Poesia Camí de La Nòria)
WEBS
http://cantautorlluisvicent.blogspot.com

CONTACTE
676.83.02.10
Lluisvicent.cantautor@gmail.com