Confessions des de la mediocritat

ACTE I
Escena I
L'escenari està completament buit, sense cap mena de decorat. Per la dreta apareix una noia jove amb els cabells negres recollits i amb un vestit vermell llarg molt elegant. Calça unes sandàlies amb poc tacó i llueix unes joies no gaire sumptuoses.
NOIA: Fóra convenient que em presentés abans d'explicar allò que m'ha conduït fins aquí, però no ho faré... Dispensin aquest amor que sento per anar a contracorrent.
Segurament ja saben què m'ha dut fins aquest racó ple de cares desconegudes, però ho recordaré per si algun despistat ha entrat per error, més que res perquè tingui l'opció de romandre aquí i escoltar les meves paraules, o de marxar i perdre's aquesta informació que, malgrat que no és trascendental, és interessant, si més no, constitueix un punt de vista diferent. La meva intenció és exposar, com una escriptora més en aquest món que sóc, quin és el meu punt de vista del tema (espera a que marxin aquelles persones que així ho desitgen).
Bé, ara que ja han marxat tots aquells que ho desitjaven, iniciaré la meva explicació, però no pateixin, començaré des del principi per tal que puguin ubicar-se sense cap mena de problemes.
Ben bé no podria dir on acaba escriure pels concursos escolars per donar lloc a aquella persona que escriu per vocació o, diguem-ho d'una altra manera més suau, per afició, però potser es podria situar aquest límit que marca una passa molt important per la vida de tot autor i tota autora al voltant dels onze anys, això en el meu cas que cadascú és diferent i després no m'agradaria trobar-me escriptors esperant-e a la porta de casa amb cara de mals amics. Repeteixo per evitar errors, en el meu cas vaig descobrir la vocació d'escriptora al voltant dels onze anys.
I per si hi ha algun oient tafaner, aclariré que jo des de petita que llegeixo molt i pensava que havia de ser fascinant veure quelcom que ha nascut a la meva ment imprès en forma de llibre. Acte seguit la meva imaginació m'obsequià amb un llibre escrit per mi a les meves mans i el reconeixement de tothom. I jo que sóc molt ambiciosa vaig començar a escriure a totes hores i molt ràpid, ja que pensava més ràpid que no pas escrivia i em feia por que s'escapessin les bones idees de la ment infantil abans que les hagués plasmades al full (això últim ho diu amb un somriure molt tendre).
Tot plegat va donar el seu fruit. Amb dotze o tretze anys ja tenia la meva primera novel·la escrita. Una història pensada per ser escrita per nens de a partir de deu anys, tot un triomf per mi (cara de satisfacció). Realment jo volia publicar la meva novel·la i vaig començar a moure fils per aconseguir-ho, però el meu manuscrit va acabar perdent-se i ja no l'he tornat a trobar. Tot un trauma, com podran imaginar.
No gaire després, l'adolescència va entrar sense permís a la meva vida amb tot el que això comporta: conflictes familiars i amics, altibaixos sense un motiu argumentable, crisis existencials, sensació d'incomprensió...
L'adolescència em va portar a fer escrits molt més espontanis i de caràcter intimista. Simplement agafava el bolígraf i una llibreta qualsevol i hi plasmava tot el que em rondava pel cap, que no era poc i solia no ser bo. De tant en tant procurava amagar rere símbols els meus sentiments i, d'aquesta manera, a poc a poc vaig anar fixant símbols que es repeteixen al llarg de la meva obra, per dir-li d'alguna manera.
I, com a tota persona humana, (sense poder dissimular el somriure) m'encanta aquesta redundància, l'amor va arribar a la meva vida, i de quina manera va arribar! Sí, jo creia que abans m'havia enamorat, però quan ell va arribar vaig descobrir que no.
Podria no mencionar el meu gran amor, ja que no és l'única persona que m'ha marcat, però ell va influir molt en la meva carrera d'escriptora ja que ell era poeta (reflexiona uns segons), bé, en realitat encara ho és.
Jo des de petita havia sentit gran atracció pels versos, però no tenia una base sòlida per iniciar els difícils camins d'aquest món i a això cal sumar-li la meva falta de valor. Ell, de manera inconscient, amb un simple intercanvi d'escrits, em va empènyer pels misteriosos i fascinants camins de la poesia i vaig començar a escriure els meus primers versos decents, ja que abans, tal i com ja he dit, ja ho havia intentat però els resultats no es podien considerar ni dolents.
Tanmateix, els meus primers poemes, recordo que parlo a partir dels poemes decents, eren com la prosa del moment: impulsiva, és a dir, escrivia el que voltava per la meva ment sense preocupar-me per res més (amb desgana, com si ho donés per entès): rima, ritme, recursos literaris, etcètera.
Però les classes de literatura i ell em van anar guiant una mica car jo estava perdudíssima, massa per seguir exitosament el camí. De tant en tant, entre la mediocritat del poema, destacava algun bon vers que si hagués acabat en mans d'un escriptor d'aquests de renom podria haver fet un bon poema amb ell.
Finalment em vaig decidir a admetre que un poema, qui diu un poema diu qualsevol altre tipus d'escrit, no és quelcom que pot donar bons resultats de manera instantània. Com qualsevol altra obra d'art, ja que això no deixa de ser art, necessita un esbós previ, on s'exposin les idees tal i com vénen en ment per evitar la seva pèrdua que, tal i com ja saben, és un fet que des de petita em preocupa; tot seguit, una vegada s'ha conclòs l'esbós, ja es poden començar els retoc per tal que l'obra vagi adoptant la forma desitjada, finalment, s'ha de repassar tantes vegades com cadascú trobi adient per tal de comprovar que el resultat obtingut és realment el desitjat o, si més no, és el més semblant al desitjat.
I bé, aquest gran avenç, fruit d'un procés llarg de maduació artística, em va permetre millorar la qualitat dels meus escrits, tot i que la conseqüència immediata va ser la reducció de la quantitat d'escrits.
Tanmateix, reconec que els meus poemes no passaven de mediocres, tot i que cada vegada destacaven més bons versos. Fins i tot un professor de literatura em va dir que cada vers per sí sol era bo, però que fallava el conjunt. I per què? Per què aquest error col·lectiu quan la base és bona? Encara no he topat amb la resposta, tot i que segueixo insistint per saber-ho, segurament tot plegat es basa en la falta de maduració, ja que un escriptor es va moldejant a sí mateix al llarg de tota la seva vida, la qual cosa queda clarament reflexada en les seves obres.
La conclusió de tot això, senyors i senyores oients, és que la mediocritat no és un defecte, sinó el camí de l'èxit personal. Potser jo mai no arribaré a ser una escriptora reconeguda, però poder afirmar que he anat millorant de mica en mica suposa per mi un èxit molt gran.
Sóc mediocre, però això no em traurà les ganes d'escriure, per tant, sóc valenta, somiadora i molt lluitadora. Tinc ganes d'aconseguir una superació constant i això, senyors, és èxit.