Confessions de matinada o monòleg de ressaca

Un relat de: gudari

Son les 8 i mitja, ja escolto les rodes de les motxilles dels nens, arrossegant-se sorollosament pel paviment de la vorera. Els paletes, comencen a enfilar-se per les bastides, el petit suburbi de la gran capital, que es va despertant amb la seva rutina diària, plena de soroll, de camins marcats ja per el destí, de presses per a conquistar l'èxit.

Miro el meu cos cansat, mig vestit, és tard ja, l'alcohol ha anat desapareixent de la sang, i s'ha anat emportant l'eufòria, l'empatia, i sobretot el sentiment d'integració. Per una nit havia pensat que era com ells, capaç de sortir, de riure, ballar, enamorar-me, com si no passes res. Ara però el sol torna a enfilar-se cel amunt, i les cames em fallen, les parpelles em pesen i fins i tot em costa pensar amb fluïdesa. Molt més em costa plasmar els pensaments en paraules, però ara, sento la necessitat imperiosa d'escriure, d'aclarir la meva ment, d'explicar-me... si potser és explicar-me el que més necessito, com aquell que en una illa deserta envia un missatge en una ampolla, jo ara escric, sense voler cap protagonisme, sense esperar cap lloança, pot ser tan sols esperant trobar algú que entengui el meu mogut pensament.

Parlant amb tu se m'han despertat les ganes d'escriure, se m'ha despertat l'interès per viure, per estimar. M'has contat com havies estimat, i tot i que hagis patit, no saps com t'envejo, no saps com m'agradaria haver donat tot el meu ser a algú, és segurament la cosa més gran que podem fer les persones, estimar. No et pensis per això, jo també he estimat, tot i que amb massa por de no ser correspost, i es per això que potser sempre m'he guardat massa amor amagat, la por a una ferida ha zigot massa gran per estimar amb tot el cor, ara desprès d'haver saludat el sol amb la nostra conversa, m'adono del meu error.

I és que tot comença en un mateix, inclús la capacitat d'estimar, veig que m'hauré d'anar desfent de vells fantasmes i pors, per poder estimar completament, amb tots els sentits, amb totes les energies. Voler compartir les emocions, o potser no vull, potser tot això que em dic són excuses, potser tan sols busco justificar-me i tot són petites trampes que m'allunyen de mi mateix, i em fa mal el cap, em repusso a mi mateix, la meva mirada masclista, els meus pensaments obscens, les meves rialles cruels quin mal em fan, no pots saber no, i vull lluitar contra mi mateix, contra una part de mi, contra la part dolenta que tinc i surt més del que m'agradaria. Quantes preguntes que em passen pel cap, quants camins que encara he de recórrer, però no puc se'm barregen tots i no arribo on vull, sempre em quedo a mitges, em canso, estic molt cansat de buscar, tal vegada com un esser masoquista insisteixo i em fa mal el cap i estic ja molt esgotat.

Arribo al bar, els amics ja i són i amb ells m'assec, i començo a beure, ells no veuen que em passa, estic content, amb ganes de festa pensen i s'equivoquen un buit molt gran se m'ha quedat a dintre, massa gran per pensar-hi, massa gran per mirar-lo de cara, i l'omple, mai l'havia omplert d'aquesta manera, potser ara començo a entendre per què la gent beu massa, necessito sentir la cremor, necessito riure, necessito fer veure que no ha passat res, però ha passat ja tot, tot jo m'he trencat segurament com ho faria un vidre esmicolin-se en milers de cristalls, que de cap manera podré tornar ja a ajuntar, però faig veure, que el vidre encara i és, m'amago en la seva transparència. Avui ha acabat les avaluacions i està animat, sento que diuen, i com s'equivoquen, feia dies que estava tancat, és normal que estigui content deuen pensar, i com s'equivoquen, o no, potser estan encertats, quans dies feia que desitjava acabar, per estar amb ella. Quantes nits rendit i esgotat havia pensat en ella, ells no saben res d'ella, millor, no podria parlar ara d'ella, ja s'ha acabat tot. Que ràpid que s'ha acabat, tan sols s'ha acabat el castell que jo havia fet, un gran castell de cartes, de cartes de pòquer, de cors exactament, un sobre l'altre, fent les figures geomètriques, i mantenint un equilibri impossible, l'havia anat construint a poc a poc, amb tota la paciència, i un amor desmesurat, o potser no, potser també en això m'equivoco, potser ha sigui la soledat, la incertesa, la inseguretat que m'han mogut, potser sigui la repulsió al que m'envolta que m'ha fet preferir viure als somnis que a la terra, per això bec ara, ara ja no puc sense alguna ajuda, ara el castell ja s'ha esfondrat. Quan volia posar l'ultima carta, feia molt tems que esperava, massa potser, potser això ha rovellat els fonaments, potser s'ha convertit en una obsessió. I molta és la por, por a jugar-me tot el castell tan perfecte, però jo volia més i tenia un desig, ja tan sols quedava una carta, tan sols quedava l'as, i el desig era gran i més gran però am el desig creix la por. Potser si no hagués sigut per aquell instant, quin instant, com oblidar-ho? No puc, ara ja se que mai oblidaré aquell moment, no em fa mal ja, ara que escric m'ha deixat de doldre, per això puc mirar-ho altre cop, allà asseguts, envoltats d'arbres, amb la vella música del riu acariciant amb la seva aigua les pedres gastades i arrodonides, la música del vent coquetejant apassionadament les velles fulles dels arbres, potser era la lluna, més brillant que mai, però també més absent, donant una claror suficient, i tot el cos acariciat per l'herba baixa, aparentment els dos fumant aquell cigarret i parlant tranquil·lament, feia dies que ho esperava i potser es per això que actuava com un robot dirigit, el meu cap no estava allà obsessionat ja, fora de la realitat pensava en els teus bonics llavis, en el teu somriure, en la teva ingenuïtat tal vegada imaginada per mi, en les teves cuixes primes i maques, tot tu m'atreia, tots els meus sentits estaven fixats quan parlaves aquest dia. Quan de cop, uns coets han esclatat al mig de les estrelles, a prop de la lluna, amb una explosió de colors capaç de despertar els millors sentits i exclamacions, capaç de fer d'aquest moment un instant especial, irrepetible i ha sigut com si m'hagi encès un d'ells, i llavors t'he demanat per besar-te, burda manera de ficar la carta que tanta feia que esperava, i has rigut però m'has rebutjat, i jo com si res he dit, ho havia de provar i també he rigut, i he acabat de tirar totes les cartes dels castell, ara jeuen totes a terra ja no les veig i el vidre esmicolat, i tot l'alcohol que comença a ensucrar la sang ferida, comença a fer-me veure que tot està igual que fa unes hores i ara ric, i bec, i canto, i ballo. Se que quan em llevi seré ja diferent, aquesta nit és la última de veritat.

Amic, això sempre ho he tingut a la boca quan parlava amb tu, sempre ho he tingut a la ment, i potser avui, parlant mentre sortia el sol t'ho hauria d'haver dit, volia dir-ho però potser no tocava. Ara des de l'alçada on em trobo miro, i no és penediment el que sento, és ràbia contra mi, i ja t'he dit ganes de trobar per fi algú amb qui parlar, acariciar, amb qui estirar-me a les rajoles fredes de l'habitació i rodejar-me de música oriental i de fums aromàtics, algú amb qui deixar volar la meva imaginació, per que fa massa temps que visc allunyat del meu cor, fa massa temps ja que la meva existència es basa en caminar entre els núvols, i tinc ganes d'experimentar tot allò que la meva insuficient imaginació em deixa entreveure, de conèixer quin és el meu límit afectiu que puc abocar sobre algú, i en tinc moltes ganes, en tinc una necessitat imperiosa que poc a poc consumeix, i cada cop em fa més mal el cap, i estic molt cansat ja d'escriure, les parpelles se'm tanquen ja i el sol em comença a escalfar el front, fent més fort encara el mal de cap, em pesa tot els músculs i aparco, paro definitivament la ment, el llit m'espera fidel com sempre, i ja estirat, sento com sonen les campanades, 7, 8, 9,.....




Comentaris

  • rbbarau | 24-04-2008

    hi havia una cançó que m'agradava molt, i deia: "..si tú supieras lo que es ver al sol morirse de ganas de dar de lleno en la pared de un cuarto sin ventanas..". m'hi has fet pensar amb aquest text.

    un petonet pau.
    ens veiem demà, o no :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de gudari

gudari

16 Relats

25 Comentaris

16118 Lectures

Valoració de l'autor: 9.11

Biografia:
Vaig naixer a Barcelona,
vaig jugar a Gironella,
em vaig fer gran a la Seu,
ara em formo a Barcelona altre cop,
i demà, nose,
on em portaran les idees?

Algunes paraules?
Les que em surten del cor
i la meva raó expressa en paraules,
amor,amistat,fraternitat,justícia,natura,joc
i més, potser demà serien unes altres...

Escric?
M'ordeno el pensament?
Poso a prova la meva consciència?
Em pujo la moral?
Qui sap, potser tu m'ajudes a coneixer-me!

No dubtis a coneixem; pau_lp674@hotmail.com