Compte enrere

Era una nit fosca, apagada. Aquella nit els estels no brillaven. Entre els llençols, abraçada al coixí es trobava la noia. A fora, escoltava les veus de les altres persones que vivien dins la casa, semblava que feien gresca. Mentre, ella no volia que cap pensament s'apoderés del seu cap, aquella nit no. Just aquell mateix dia la seva amiga li havia dit que la seva vida començava un compte enrere. Va notar que els ulls se li humitejaven i que el cor començava a accelerar-se poc a poc i una llàgrima roent va començar a córrer-li per la galta.

Volia una abraçada, volia que el temps s'aturés. No hi havia prou, necessitava viure mil moments més amb ella. La impotència va envair el seu cos i va esclatar tota la pena que duia dins. El coixí era moll de llàgrimes. El verd dels ulls brillava radiant contrastant amb l'expressió d'abatiment i de desconsol que mostrava la seva cara. Ja era tard, fora ja no se sentia a ningú. Ella estava cansada, lluitava per no adormir-se, tenia por a somniar, però finalment les parpelles pesaven més que la seva voluntat i els ulls se li van aclucar.

L'endemà entre abraçades s'escoltaven crits de plors que morien ofegats entre els cabells.