Compromís lingüístic

Tant de bo, mai els sociolingüistes hagin de recórrer a la sol·licitud i consulta de les Actes d'avaluació dels nostres Centres Educatius per fer un estudi detallat i clar de com la llengua catalana fou substituïda i anihilada en tots els àmbits. Seria deplorable.

Malgrat tot, siguem constructius. Revertir aquest procés és possible.
Això sí, cal coratge i compromís.


***


En alguns centres educatius de secundària existeix un gruix important de professors, que malgrat tenir el Certificat d'Aptitud Pedagògica i acreditar el nivell de coneixement de la llengua catalana establert, imparteix les classes en llengua castellana.

Algú pot al·legar que la documentació que es tramet a l'Administració catalana reflecteix quin és l'idioma habitual que actua de vehicle comunicatiu entre l'alumnat i el professorat. Cada Centre té l'obligació d'especificar-ho i per tant si es detectés un ús preferent o exclusiu de la llengua castellana enfront de la llengua catalana, només caldria fer arribar la queixa per tal que es posessin en funcionament els mecanismes d'inspecció. Quedi ben clar, que en cap cas, ens referim a assignatures de Llengua en sentit estricte, per bé que en aquest àmbit també hi podem trobar greus errors que són del tot injustificables i sempre són en detriment del català (en són un bon exemple les classes de llengua anglesa o francesa).

La situació sociolingüística al nostre país és tan lamentable que posar sobre la taula temes com aquests incomoda. És comprensible perquè si els mateixos responsables d'Ensenyament reconeguessin aquest fet seria admetre que falta ben poc perquè l'únic moment en què s'utilitzi la llengua catalana en alguns centres educatius sigui en el claustre d'avaluació final en el qual hi pot ser present algun representant d'Educació. Si no hi és, llavors es fa servir la llengua castellana.

D'aquí uns anys, les Actes d'avaluació de determinats centres escolars seran tan valuoses com ho són avui les Homilies d'Organyà. És a dir, que serà tan evident que la llengua d'ús habitual no és la catalana, i que fins i tot abans de fer l'Acta definitiva s'ha traduït d'un primer esborrany original en castellà, que quan algú llegeixi el document es posarà de manifest (malgrat els correctors informàtics d'ortografia i gramàtica catalanes) que la reunió es féu parlant i escrivint -si no majoritàriament, pràcticament- en castellà.

Agradi o no, aquest és un retrat verídic que podem identificar (amb més o menys intensitat) en molts centres educatius de Catalunya. Una prova més que al certificat de defunció de la llengua catalana només li falta la signatura. I que el CAP i els cursos de capacitació pedagògica, ni ara ni mai exigeixen un compromís personal per a la recuperació i normalització lingüístiques.

Tot aquest panorama no hauria de sorprendre a ningú.
Estem parlant d'excel·lents professionals de l'ensenyament, però que amb la seva actitud estan afermant una realitat sociolingüística del tot desfavorable a l'ús normal de la nostra llengua nacional.

El més paradoxal de tot, és que la comunitat educativa del nostre país està formada per homes i dones d'una gran vàlua -molts d'ells estan fent uns esforços d'adaptació i comprensió impagables (una lluita constant) -, i no es mereixen una generalització injusta. I en això volem posar-hi molt d'èmfasi.

Tanmateix, aquest gruix creixent de professorat que no vol (no que no pugui) fer classes en llengua catalana està causant una ferida fatal a la nostra llengua, cultura i societat. En són conscients i segueixen mirant al cel, quan és a les aules, al passadissos, als claustres, etc. i sobretot en l'àmbit més immeditat i quotidià (al carrer -en el sentit més ampli) on la llengua nacional es desnaturalitza i s'esllangueix davant la passivitat d'uns i la complicitat d'altres.

Per tot plegat, és hora de felicitar als que estan implicats de manera directa en el manteniment d'uns mínims d'ús social del català. En especial a tots els que fan mans i mànigues per explicar i canviar la realitat sociolingüística del nostre país. Una terra que no renunciarà mai a la riquesa ni a la convivència lingüística, però que no pot estar disposada a presenciar impassible com desapareix un senyal d'identitat vital. I al mateix temps, deixar ben clar, la ineficàcia de determinades polítiques sociolingüístiques davant de sectors implicats en l'educació i que mantenen una postura d'una absoluta impermeabilitat i intransigència envers la promoció i ús habitual del català.

Tant de bo, mai els sociolingüistes hagin de recórrer a la sol·licitud i consulta de les Actes d'avaluació dels nostres Centres Educatius per fer un estudi detallat i clar de com la llengua catalana fou substituïda i anihilada en tots els àmbits. Seria deplorable.

Tant de bo, insistim, això mai sigui així. Tot i voler ser optimistes, costa de creure, perquè el món de l'educació no ens és aliè i sabem quina és la llengua d'ús a les aules i al carrer. No ens calen certificats per verificar una realitat tangible i poc esperançadora per al català; en tot cas, informes reals que expliquin la veritat sense embuts i reclamin actuacions efectives i urgents.

Mentrestant, és deure de tots assumir la part de responsabilitat social i nacional que ens pertoca. Ningú vindrà a trucar a la porta per indicar-nos què hem de fer per contribuir a la supervivència de la llengua i cultura catalanes. Estem convençuts que som molts els que no ho necessitem, perquè la porta és oberta de bat a bat. Cadascú amb el seu estil i empremta pròpies pot participar d'un procés o d'un intent (el temps en farà balanç) per redreçar la precària conjuntura de l'ús social del nostre idioma.

Finalment, deixar ben clar, que revertir la inèrcia actual és en pro de tothom, mai en contra de ningú. Relatar-ho, per exemple, és un gest senzill, però alhora un testimoni viu per replantejar-nos determinades actituds individuals i col·lectives. En la qüestió de la llengua catalana no s'hi valen ambigüitats: la situació actual s'ha de reconduir sense complexos i alguns professionals de l'ensenyament haurien de començar a comportar-se com els correspon. Per aconseguir-ho, seria bo que acceptessin com a vàlids i propis els referents excel·lents de l'àmbit educatiu català i internacional. Seria útil per adonar-nos que els qui mantenen una postura intransigent, tossuda i rígida tenen com a objectiu: accelerar el procés per desnaturalitzar, incapacitar i marginar, de manera definitiva, la nostra llengua nacional. Si, a nivell individual i col·lectiu, davant d'aquest fet no reaccionem, és que ens resignem i claudiquem.

Per acabar voldríem tornar a relacionar les Homilies d'Organyà i les Actes d'avaluació de principis del s. XXI.
Tothom coneix que determinar el moment precís del naixement d'una llengua és impossible. Podem tenir anotacions o textos de gran valor que ens ajudin a intuir-ho.
En canvi, podem arribar a concretar quan una llengua ja no la fa servir ningú -ni tan sols en la modalitat més empobrida - amb la desaparició del darrer parlant perdem l'idioma. Explicar-ho així és dur. Tanmateix estem convençuts que no ens podem encantar. Hem de despertar-nos. Ser valents. Treure'ns la son de les orelles i deixar de fer la vista grossa davant de flagrants errors del sistema educatiu.

Impliquem-nos-hi: és una aposta de futur. Les estadístiques hi són perquè no es facin realitat si ens són desfavorables. Els errors cal corregir-los. Parlant de manera clara i entenedora, com si estiguéssim davant d'un grup alumnes. Han de percebre la necessitat i la utilitat d'adoptar una actitud diferent, constructiva, positiva i sense perjudicis. I això només s'aconsegueix si el que els parla ho fa des de la convicció i la certesa d'un projecte educatiu i social real que conservi i envigoreixi una manera genuïna d'entendre el món. És a dir, en clau catalana i com a vehicle comunicatiu habitual: el català. I això és possible. És una qüestió de compromís i coratge. De molt coratge.