Cercador
COMPOSICIÓ : Poema escrit amb la col·laboració excepcional de l'Antoni Masramon
Un relat de: Marc Freixas- Compartir:
La tinta es perd per entremig de les paraules,
com l'aigua que s'escola entre les pedres d'un riu.
Perquè se'm fa difícil de no poder jugar amb cada mot,
que es fon del meu cervell com l'aigua de les neus,
i baixa pel meu braç com l'aigua dels torrents,
i desemboca en un mar de paper en blanc.
Les paraules són ses illes on hi recolzo la meva llibertat.
Comentaris
-
EXCEPCIONAL AMB TOTES LES LLETRES[Ofensiu]Vicenç Ambrós i Besa | 18-12-2004 | Valoració: 10
i en majúscules. No hi sobra ni hi falta cap paraula. Marc, Antoni, una molt sincera felicitació d'un lector embaladit de llegir el sentiment que moltes vegades sent (no pas sempre, peró sí moltes vegades) acuradament redactat.
Bellíssima trasposició de la ment al paper.
I "les paraules són illes on hi recolzo la meva llibertat" és senzillament sublim. M'he sentit tremendament identificat amb tot el poema i amb aquesta frase en particular. "illes on hi recolzo la meva llibertat". L'evadir-se. La necessitat de transmetre més que de dir. I de transmetre què? Sentiments lliures de prejudicis que, tot i així, moltes vegades no ho estan del tot. Però si seguim madurant, si seguim en aquesta línia, potser algun dia...
És un dels millors poemes que he llegit en molt de temps.
ENHORABONA un cop més.
Una abraçada
Vicenç -
felicitats[Ofensiu]març | 13-12-2004
Per alguns, un gest absolutament mecànic, buit, que pren significat només per la necessitat de comunicació, en el sentit més superficial de la paraula. Per d'altres, tota una experiència, un gaudir de cada gest que fa la mà per evocar els sentiments, les sensacions, les imatges més meravelloses.
Felicitats
l´Autor
725 Relats
1414 Comentaris
872332 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.