Comiat

La Berta se'l mirava enamorada, però trista.

-Això s'acaba, te n'adones?

Ell dormia, profundament. Finalment havia aconseguit que s'adormís.

Al Raül li costava dormir. Tenia insomni, però no volia posar-hi remei. Es passava les nits en vetlla, llegint, escrivint, capficat i cellajunt. Mai no li havia explicat a la Berta què era allò que tant l'amoïnava i no el deixava dormir.

La Berta, però, sabia que ell necessitava dormir. Aleshores feien l'amor i després el Raül jeia plàcidament al seu costat i s'adormia amb una expressió de serenitat tal que feia que la Berta se li partís el cor només de pensar en deixar-lo.

Però ho havia de fer.

El Raül moltes vegades li havia dit que ella no era responsable de tot allò que ella pensava, que està bé abandonar les responsabilitats de tant en tant. «Mai no seràs feliç», li deia, «si no transgredeixes les teves pròpies normes».

La Berta sabia que el Raül tenia raó, però ella no podia abandonar les responsabilitats. Duia moltes coses a l'esquena. Massa coses. Havia hagut de créixer massa jove i ara ja no podia tornar enrere. Ara ja només podia anar endavant i… en aquell moment el Raül era la seva boia de salvament i el seu llast més pesat.

-Te n'has adonat, oi? Això s'ha acabat.

Ara el Raül s'havia mogut i l'abraçava per la cintura. Tenia el cap recolzat a l'espatlla de la Berta i ella li besava el front i les parpelles.

-Ets el malson més meravellós que he tingut mai. Em fascina la teva persona. M'agrada estar amb tu fins i tot quan discutim. Tens totes les virtuts que sempre he buscat i que mai no tindré.

La Berta s'adormia. No ho volia. Ella sabia que aquells eren els darrers moments que el tindria al costat i no se'ls volia perdre. Els volia viure amb la màxima intensitat per deixar-ne una marca inesborrable a la memòria.

La Berta s'adormia. No ho volia, però el cansament va poder amb ella i al final es va adormir.

Ja clareja. La Berta sent el sol a la cara i es desvetlla lentament. Mou el cos, encara adormit i s'adona que està sola al llit.

El Raül ja ha marxat.

La Berta somriu i li cauen llàgrimes cara avall. Ell no ho sap, encara, però ha marxat per sempre i ni tan sols li ha dit adéu.