Com un gos sedat

COM UN GOS SEDAT

Aquesta frase em va causar impressió; un home en va reconèixer el dissabte 5 de juliol de 2003, sembla que havíem tingut una relació breu, feia entre 20 i 10 anys, jo no el recordava gens. Aleshores jo feia un programa de radio, La Finestra, que sempre començava de la mateixa manera :Des del 87,6 de la FM, des de la petita i mal dotada emissora de Radio Castellar, un cop més amb vosaltres " la Finestra ", i en la presentació dels que faríem alguna tasca en el magazine, quan arribava l'hora em definia a mi mateix com la veu incògnita de la radio local. Teníem un espai, "Cartes al vent ", on llegia una carta adreçada a alguna autoritat, local, provincial, autonòmica, estatal, europea o mundial, en la que sovint es demanava al resolució d'algun conflicte, que en no afectar als poderosos - com la majoria de conflictes - tendia a fer-se crònic, els que anaven adreçats al àmbit local, polític o no, ens semblava que tindrien un major ressò; anys més tard jo mateix tindria responsabilitats polítiques, i tot i que vaig contribuir a millorar l'emissora de radio municipal, i algunes de les coses que havíem reivindicant, molts dels temes de les "cartes al vent " van continuar i continuen pendents ; la pobresa en el nostre entorn immediat per exemple, o la desocupació crònica, o els maltractaments físics i/o psíquics que els humans ens infligim els uns als altres, es cert que hi ha inèrcies que maten, i la continuïtat de situacions com les anteriors, n'és una prova alhora fefaent i dolorosa.

La trobada es va produir quan juntament amb l'Antoni Ibáñez Olivares, amb qui formaven en el terreny laboral anys enrere - i formen encara en l'àmbit més humà i personal - un " dream team ", fèiem la tornada des de Can Pagès, pel barranc de Colobrers, per arribar a Castellar per la carena de Can Sampere ; l'home duia al damunt de l'esquena al seu fill petit, i donava la mà a un altre , juntament amb la seva esposa - ens ho va confirmar en la posterior xerrada - es veia que era una família feliç, la que passejava en sentit contrari, en direcció a Sabadell, quan ens vàrem creuar , la salutació va sorgir com la cosa més natural, bon dia ! , i desprès la seva pregunta, vostè es el Sr. Mora., oi ?, i les circumstancies del nostre coneixement, ell treballava en horaris de tardes, nits i caps de
setmana a la Sala de Control dels Serveis Centrals de l'empresa on encara avui treballo, i era aquella situació d'horaris incompatibles amb la vida de família, el que el feia sentir com un gos sedat, segons la seva impressió; desprès va canviar de feina, i això li permetia gaudir de la seva família, com quedava palès.

La referència a la radio, més que a la coincidència en la feina, em va fer pensar, en que potser, potser, la seva situació havia estat objecte d'una "carta al vent ", que ell mateix s'havia contestat, tot i cercant una feina més "humana" que la de guarda de seguretat, no li vaig preguntar i mai sabre, perquè em va fer aquesta referència a sentir-se com un gos sedat. El que se amb certesa, es que aquesta sensació seva, no es traslladable als gossos als qui malgrat sedar-los, tenen tota la percepció d'allò que passa al seu voltant, i pateixen molt psíquicament; un any per Sant Joan vàrem sedar a la Bruna, la fox-terrier de la nostra filla, i no puc oblidar el pànic en el seus ulls, al mateix temps, que la descordinació dels seus membres motrius, que li impedien fugir a amagar-se, de ben segur que aquell any va patir més amb els petards que caps dels anys anteriors o posteriors. El bon amic desconegut, va viure durant un temps com un gos, es a dir, donant compliment a la voluntat dels altres i no a la seva pròpia ; sortosament per a ell i la seva família, va reaccionar com un ésser humà.

Això vol ser una " carta al vent " ; que els homes sàpiguen trobar la millor manera de viure com éssers humans, i que es donin sempre les condicions més favorables perquè això sigui possible.

© ANTONIO MORA VERGES