Com manyoc de silicona penjant d'un balcó

...la teva capacitat per crear imatges. Per crear aquestes també, encara més, perquè són més difícils. Expressar l'horror és un mèrit total. I el geni de la llengua corre per la vna dels teus versos.

Com sempre, per sempre.

cada cop al·lucino més amb les teves poesies i la capacitat que tens per dibuixar-les sobre un paper que les fa ser diferents...no sé, però la barreja d'imatges m'ha causat un gran impacte i altre cop no sé ni com començar a valorar-te. Ets un crack!! De debò!
Una abraçada brillant,
AtzaVaRa

Ostres noi, quina descripció més bestial. I a més que et gastis una pasta per estar més atractiu.
Mira tot són punts de vista, però si no és en un cas molt evident i específic, tots aquests pedaços no poden arreglar com ens veiem des del fons dels cor. Aquell és un mirall, al que no es pot enganyar...

Un petonet i fins aviat!

brutal...a vegades els miralls ens juguen males passades...jejeje
vols saber el com i l'on? abans has de Venir...i viure una estona....
Un peto!!!

Quin mal rotllo, pobre noi... té la cara feta un mapa!! jeje
Tan de bo que sigui el mirall que no reflaxa gairé bé el què veu... perquè si no... ja planyo aquest pobre noi!!
Molt ben descrit!!

Un petonàs!

Anna

de trametre aquest poema a qualsevol programa de televisió on surten especímens humans que han passat per tots els bisturís i/o consultes d'estètica d'aquest país i que els han deixat la cara com la que tu hi descrius, Capdelín!!

Molt bo, aquest poema!!