Com cada dia... (diàleg amb la Mort)

Com cada dia l’Ordi, després de fer un rigorós recompte de les ovelles i donar el premi corresponent al gos, es canvia la roba i se’n va cap a retiro. El camí que separa la granja del mas a on viu és llarg, i cada dia, si no plou, com que el metge li ha recomanat fer exercici, el fa caminant.
És temporada d’espàrrecs i l’Ordi, al qui li tornen boig, es despenja per un barranc a buscar aquelles esparregueres que coneix tan i tan bé.
El barranc, però, avui és diferent. Fa més de mitja hora que està embarrancat i encara no ha localitzat aquell ametller bord que hi ha abans d’un rierol, de fet no s’escolta ni l’aigua. Mira al seu voltant i no reconeix el paisatge. Alguna cosa no rutlla i no queda massa temps per que es faci de nit i entri la boira.
Decideix tornar enrere, però al girar el cap....

- Collons! Quin susto m’has fotut! Cagumdéu! La mare que ho va parir! Deixa’m passar!

Quieta, davant seu, li barra el pas ni més ni menys que la Mort. Sí sí, la mateixa Mort en persona.
L’Ordi, a causa del seu cor delicat, recorda les sis vegades que ha vist a la Mort i de seguida pensa, que si és com un gat, potser és la definitiva. Però hi ha quelcom que no quadra.
No es troba malament, els últims anàlisis mèdics han sortit bé, no està en cap lloc perillós ni sembla que hi hagi perill de patir cap accident i , a més, està tranquil. No ha de tenir por.

- Vinga! Em deixes passar o què?
La Mort se’l mira, si és que se li pot dir mirar quan enlloc d’ulls hi ha dos forats negres, i mig tremolant li diu:
- Bo-bo-bo bona tarda, Ordi.
- Bona tarda, Mort. -Contesta l’Ordi amb veu ferma -Què et passa? Perquè tremoles?
- Es que....és el primer cop que.... m’he equivocat! No hauria d’estar aquí. Veuràs, m’he adormit i amb les presses no m’he emportat l’agenda i com que últimament ens hem vist sovint he pensat que et tocava a tu, però ja veig que no.
- I doncs? Quin problema hi ha? Em deixes passar, i fins a la pròxima!
- No és tan fàcil. Aquest cop he parlat.
- És veritat, no t’havia sentit mai la veu. Però, és tan greu?
- Sí. Les altres vegades no hi havia testimonis, només m’havies vist de passada però avui m’has sentit la veu, és un fet físic innegable, i ara saps que sí, que existeixo, i això només ho saben els que van a morir. T’hauré de matar, ho sento, sinó em quedaré sense feina.
- Tu, sense feina? Au, va! Que tots ens hem de morir.
- Mira Ordi, som moltes les Morts que treballem, és evident que no podria fer-ho tota sola. Ara mateix, que jo sàpiga, s’estan morint més de dues mil persones.
- Més de dues mil Morts treballant? Ostres!
- La meva cap, la que em dóna feina, no en deixa passar ni una. Si una de les Morts s’equivoca, immediatament és destituïda. Només hi ha una manera de corretgir l’error...
- Quina?
- Provocant un accident.
- Un moment, un moment. M’estàs dient que cada vegada que hi ha una mort accidental és perquè una de vosaltres l’heu cagat?
- Sí.
- I tot, per conservar la feina?
- Sí, però de totes maneres la meva cap provocaria l’accident igualment. Ningú que hagi parlat amb la Mort pot seguir viu, són les normes.
- A sí? I qui és la teva cap?
- La coneixes molt bé, es diu Vida.
- La Vida? La Vida mata? La Vida i tu treballeu juntes?
- És lògic, no creus? Vinga, em sap greu però ja ha arribat l’hora.

L’Ordi es queda pensatiu un moment, què pot fer? Com a últim recurs se li acut una animalada de les seves.

- Ho sento, però m’hauràs de deixar marxar! He gravat tota la conversa amb el mòbil i quan el trobin tothom ho sabrà! Au! Ara què! Eh?

Aquest gest tan innocent de l’Ordi fa entendrir la mort i gairebé se li escapa el riure. Tan la Vida com la Mort saben que no té mòbil. No pot matar amb un somriure a la cara, i decideix no actuar de moment.

- D’acord, marxa abans no me’n penedeixi.

I sense dir res, com si li haguessin ficat un coet al cul, l’Ordi apreta a córrer com quan tenia vint anys.
Barranc amunt comença a reconèixer l’indret, l’ametller i el rierol i..... les esparregueres! I ràpid i corrents cull tots els espàrrecs que li caben a la mà, cames ajudeu-me i cap a casa.
Quin sopar d’espàrrecs que l’espera!

El que no sap l’Ordi és que la Vida, com fa sovint, ha creat una espècie vegetal nova: l’asparagus venenum. Una espècie d’espàrrecs amb un grau molt alt de toxicitat que només amb la ingestió d’un exemplar pot provocar...
la Mort.