Classes socials

A la meva mare la van atropellar quan sortia esverada de casa i el meu pare, pocs dies després, va desaparèixer i no recordo gairebé res d’ell.
Em va acollir una família benestant i des de petit m’han cuidat com si fos fill seu. He rebut la millor educació. La veritat és que he tingut molta sort.
Em passo hores mirant per la finestra, observo els ocells i els cotxes que passen. Surto i entro de casa quan vull. Però on més bé estic és escarxofat al llit o en qualsevol sofà.
He fet alguna ximpleria, a vegades conscient i a vegades sense voler; com tothom, suposo. No m’agrada que em renyin ni que em peguin, encara que tinguin raó. M’encanta que estiguin per mi.
Un dia m’havien de portar a vacunar i vaig fer una bona marranada. M’hi resistia tant que vaig fer caure un got ple d’aigua i hi va haver una gran trencadissa, em vaig escapar i vaig tombar una torreta. Aquell dia la vaig fer ben grossa. Al final, però, van aconseguir que hi anés i no n’hi havia per a tant.
Soc molt net, procuro estar sempre impecable, que no em puguin dir que faig pudor o que porto la cara bruta, però he de reconèixer que no ajudo gaire a fer la neteja de casa.
He crescut i he anat fent la meva, sempre amb la intenció de no molestar a ningú, però que tampoc em molestin. «Viu i deixa viure», aquest és el meu lema i m’ha funcionat prou bé, puc assegurar que he sigut feliç.
Dic «he sigut» perquè des de l’estiu que ja no ho soc gaire, la sort s’ha esgotat.
Ara a casa som dos i el petit és el que s’endú totes les carícies i atencions, el primer que menja i el que ocupa el millor lloc al sofà. Jo, ara, com si no hi fos.
La meva família en va acollir un altre com jo, un que vivia sense sostre, brut, abandonat, els va fer molta pena i se’l van quedar. Pots comptar d’on venia...
Sempre ens barallem, ens ensenyem les ungles i procurem no coincidir a la mateixa habitació.
No saben que un gat blanc de classe alta no pot conviure mai amb un gat negre del carrer?