Cinc fades venjatives. (Venjança)

La carretera serpenteja sota les muntanyes. A mà dreta, s'hi endevina l'estesa fosca del pantà.
Vencent la galvana, surto del cotxe i m'endinso en el bosc. Eixams d'estrelles emblanqueixen la negror d'un cel sense lluna. M'arriba la remor suau dels arbres brandant amb el vent.
Travesso, a les palpentes, un passeig natural de pins negrencs. Els peus em temptegen el pendent; a poc a poc descendeixo fins la riba. Percebo la sentor del sofre, que m'evoca antics inferns ancestrals. Amb els ulls fets a l'obscuritat, em planto davant l'antic edifici del balneari de Tiermas, que acaba de retrobar-se amb l'oreig de la serra, després de dècades submergit sota de les aigües. Encenc un llumí, i se m'apareix fumejant la piscina principal envoltada dels arcs enfangats de l'antic claustre amb les teules brutes i les parets esventrades. Aquí no hi ha dutxes circulars, ni banyeres d'hidromassatge, ni finestres vidrades amb enllumenats llampants; només la nit, les runes, la solitud i l'aigua escalfada per les flames de la Terra.
Sobtadament, sento unes veus, i el cor em fa un salt. En una de les antigues dependències, avui sense sostre, sota la claror de la celístia, hi descobreixo cinc noietes empastifades d'un fang de tons blavissos. Ocult, darrere un murallam, les espio introduint-se dins d'una màrfega gegantina i deslliurant-se del llot. L'absoluta nuditat dels cossos s'afegeix al paisatge, i em fa l'efecte d'estar contemplant cinc antigues fades de cabells de foc. Les contemplo amb tant delit, que acabo perdent l'equilibri, i caic a l'aigua. Esgaripen i em miren com si fos un pervertit. Intento de tranquil·litzar-les, però no hi ha res a fer. M'agafen entre totes cinc, i malgrat els meus escarafalls, em despullen del tot.
Després, enmig de rialles, s'enduen la meva roba i s'allunyen com fletxes.
Quedo sol i nu amb la nit, el borbolleig de les fonts, i la celístia. M'abrigo amb l'ardor de l'aigua, i engego a dida qualsevol inquietud. D'aquí a poc sortirà el sol.