Cercador
Cim de maduresa
Un relat de: MME- Compartir:
18 de març de 2005
S'ha despertat xop de suor. No pot lliurar-se de les imatges del malson: els fills, mirant-lo fit a fit amb ulls negres sense pestanyes, nassos com becs i mans com urpes, l'envolten com els voltors la carronya.
Ha sortit a córrer, quan la llum de la rosada aurora tot just apuntava i, ara, puja a Sant Mateu pel camí que les seves cames es saben de memòria. Quan arriba a la carena l'aire l'omple d'una nova vida. Continua, apaivagant l'alè, per la drecera que porta al seu mirador preferit on arriba quan el primer raig de sol desperta la mar emboirada i frega, als seus peus, les puntes dels edificis més alts de l'atapeït rusc de Barcelona.
S'estira i contempla com es desperta el món. Allà baix la gent es prepara per anar a la feina, per donar el biberó, o per sortir d'excursió. La gent que continua damunt la terra perquè ell ha aconseguit salvar-la de la mort. Sí, ell, Víctor Pelegrí, el científic que lidera l'equip que ha salvat la humanitat de l'extinció. Sent l'orgull de Déu davant de la feina ben feta.
Ha desaparegut el neguit del mal son. Només queda la satisfacció d'haver pogut mutar el seu esperma fent-lo immune a l'epidèmia que feia desaparèixer l'espècie humana i engendrar no sap quants éssers humans, potser més que els granets de la sorra que rodeja la cintura de la mar.
Només quan és més fosca la nit, estols d' incomptables ocells negres amenacen devorar-lo.
S'ha despertat xop de suor. No pot lliurar-se de les imatges del malson: els fills, mirant-lo fit a fit amb ulls negres sense pestanyes, nassos com becs i mans com urpes, l'envolten com els voltors la carronya.
Ha sortit a córrer, quan la llum de la rosada aurora tot just apuntava i, ara, puja a Sant Mateu pel camí que les seves cames es saben de memòria. Quan arriba a la carena l'aire l'omple d'una nova vida. Continua, apaivagant l'alè, per la drecera que porta al seu mirador preferit on arriba quan el primer raig de sol desperta la mar emboirada i frega, als seus peus, les puntes dels edificis més alts de l'atapeït rusc de Barcelona.
S'estira i contempla com es desperta el món. Allà baix la gent es prepara per anar a la feina, per donar el biberó, o per sortir d'excursió. La gent que continua damunt la terra perquè ell ha aconseguit salvar-la de la mort. Sí, ell, Víctor Pelegrí, el científic que lidera l'equip que ha salvat la humanitat de l'extinció. Sent l'orgull de Déu davant de la feina ben feta.
Ha desaparegut el neguit del mal son. Només queda la satisfacció d'haver pogut mutar el seu esperma fent-lo immune a l'epidèmia que feia desaparèixer l'espècie humana i engendrar no sap quants éssers humans, potser més que els granets de la sorra que rodeja la cintura de la mar.
Només quan és més fosca la nit, estols d' incomptables ocells negres amenacen devorar-lo.