2021. Prometeu infant

Els ulls em cremen com si hi tingués foc. Davant meu, el marbre és ple d'una matèria viscosa, la mateixa que se m'enganxa als dits, em regalima pels braços i es barreja amb suor i llàgrimes a les galtes. No estic acostumat a fallar i tremolo d'impotència mentre repeteixo:
–Per què? Per què?
El pares entren a la cuina:
–Apa! Avui sí que l'has feta bona! Quin desastre! -crida ell.
–Ja t'he dit que això és impossible, Victor! –exclama ella.
–Vols dir que no s'ha fet mai –salto.
–Ets l'esperit de la contradicció des del dia que vas néixer –torna la mare, com tantes vegades.
–Víctor, calma't –intervé el pare. Saps que ets especial. Amb tres anys ja llegies, sempre preguntes la raó de tot i no et conformes amb qualsevol resposta, pots inventar moltes coses, però això no hi ha déu que ho arregli.
M'eixugo la suor, les llàgrimes i la brutícia. Respiro.
Aguanto ferm les seves mirades, com s'han d'aguantar els cops de puny, i amb parsimònia proclamo:
–Un dia ho aconseguiré. Refaré el rovell que s'aixecarà com una muntanya en mig del mar tranquil de la clara. Ho tornaré a ficar tot dins la xarxa elàstica de la membrana. Restituiré la closca, deixant el globet de la càmera d'aire. Ho sé com si hi hagués estat a dins en una altra vida. Quan sigui gran arreglaré els ous trencats! I ara me'n vaig a jugar amb la quinta dimensió!