Cent Peus

Dimarts dia 3. Benvolgut diari, t'escric des de l'hort habitual on tracto de sobreviure. Se'm fa difícil fer-ho en un espai tan reduït carregat de perills incontrolables: un rotwailer anomenat Figo, una barbacoa que treu guspires cada dos per tres, uns nens cridaners que es diuen Jonnathan i Kevin, i un tipus greixós que duu una samarreta suada i va ple de penjolls. Tinc un cosí, també cent peus, que viu a la casa adossada del costat i allà les coses són diferents: música clàssica, una veïna sofisticada que beu dry gin i vesteix car, i un nen primmirat que es passa les tardes estudiant antigues partides d'escacs de Capablanca. Això és vida, no pas com la meva amb aquests individus. Estimat diari, demà tinc previst escalar la tanca, sé que me la jugo, sé que corro perills, que el rotwailer m'assetja, que les guspires de la barbacoa s'enfilen pertot arreu, que el greixós em vigila, que en kevin té un bon tiraxines, però me la jugaré.

Dimarts dia 4.