Cauen llàgrimes del cel

Guerres, pols, fums i remor
això es tot el que al mon passa
tot plegat dona fredor
que fins el cor et traspassa.

Famílies desconsolades
que perden essers estimats
i no saben on trobar-los
regirant per tots costats,
la mare busca als seus fills
i ells mateixos a s'ha mare
ningú no troba a ningú...
es la guerra qui els amaga.

Han sortit a la batalla
no saben si tornaran
si son vius serà un miracle
i miracles no ni han.
Les bombes cauen seguides
No saben allà on cauran
I a tots els que arreplegui
Ja mai més el sol veuran.
Es llàstima, que famílies
que tranquils a casa estaven
ara es trobin al carrer
sens família i sense cases.
De veure semblants estralls
fins i tot jo m'estremeixo
I no paro de pensar
que de veritat maleeixo
aquestes atrocitats
em sembla que les pateixo
dins la meva pròpia carn.

Cada vegada que plou
veig la pluja amb gran recel
sembla que en mig de les gotes
caiguin llàgrimes del Cel,
del Cel si, dons si hi ha un Deu
ell també o a de patir
de veure que aquestes guerres
se li emporten els seus fills
si un dia tot això acaba
i a casa tots van tornant
beneïda sia l'hora
que tots s'hagin retrobat.
Esperem que sia pronte
I envio un recordatori
a tot aquell que per sort
ha tornat abans no mori.

M. Teresa Boqué